ESCOPIRÉ SOBRE LES VOSTRES TOMBES…….i somriuré

M’esgarrifo. Any 2008. Generació X i no sé què més. I a prop meu maltractadors i maltractades. Maltractadores i maltractats. Com pot ser?? No m’ho explico però existeix.[@more@]

Soc a Barcelona de festa. Estic a un pub famós xerrant i bebent després d’una festassa a Rasmatass. Un bon amic m’ho diu: " Vaig estar a punt de pegar-la, i ho hagués fet si hagués pogut". Li brillen els ulls de les llàgrimes que volen sortir. Però ja se sap, l’orgull, que ens impedeix expressar-nos. Soc a la ciutat que fa bona olor, torne-m’hi: " Vaig estar a punt de pegar-la, i la intenció hi era". M’espanta.

D’altra banda una amiga em diu que Ell està molt enfadat, i que no vol fer-lo enfadar més. Acceptarà el què li demana. Jo amb un rampell masclista total deixo de veure la noia com una dona, amiga i companya. S’ha convertit en una pera coquera. Submisa. Poruga. Em fa una mica de fàstic i tot . M’espanta.

Soc al camp de Tarragona. "No puc més" em diu un paio, i li fot una espenta a la noia. Em moro de por. Què polles ens està passant???? La noia plora, i jo agafo al paio i me l’enduc. Li pego una mica i li dic "Poc-home a les dones no se’ls pega" he fet bé??? No sé , és el què se m’ocorre.

Torno a la ciutat que fa bon olor. Ella em fa callar perquè Ell no senti una veu de noi. Es què si no s’enfada. Em fa molta pena. Una pera coquera. Una flor ensulsida.

Soc a casa. Maria Cinta 2 deixa 27 missatges a la bústia de veu víctima d’una crisi nerviosa. El motiu? Doncs un quadre del menjador que em va regalar la Maria Cinta 1 i que a la Maria Cinta 2 no li agradava. Estic perplex, com els catalans i catalanes. Tanco el mòbil i em concentro amb les noves estratègies de’n Monràs, el cacic del pesoe.

Soc un masclista li dic a la psiquiatra. Perquè? em diu ella. Has fet mai això que dius??? No però ara considero els paios aquets uns merdes i a les paies aquetes uns trossos de carn. Ella em mira. Tu perquè vens aquí?? em diu. No ho sé però no vindré més. Saps què ? li dic. 1 gram , una festa i un polvet i ens despedim. Que hi dius????

Ella riu.

Tweet

El funcionament més o menys per vegueries comença a engegar-se, al camp està funcionant més que menys. A Lleida és qüestió de què s’hi fiquin i els hi sortirà gairebé sol. A les Terres de l’Ebre també fan els actes de la diada en clau de vegueria. Al Penedès també hi funcionen. Però queda moltíssima feina per fer. De les comarques a la vegueria i de la vegueria al país que volem.

Tweet

Passo la tarda a l’hospital fent companyia a l’oncle. Encara estic baldat de la caminada del dia anterior, quan des de les alçades mirava aquesta confluència de terres on he nascut: terres de l’Ebre, Plana de Lleida i Camp de Tarragona. Miro cap a Lleida i llenço l’alè ben fort, perquè doni un copet a l’espatlla a quí li he promès.[@more@]

La Banda Trapera del Rio al meu cap, Vulgaridad diuen bramant. Jo parlo amb l’oncle, el qual es queixa de què l’oli del menjar no és d’oliva. Que hi farem!!! La doctora russa li diu com serà l’operació, l’oncle, sord-mut de neixement, espera la meua traducció simultània. Mentre la doctora parla, ell li diu somrient que soc el més alt del poble, però que hi ha un del Minut que també és molt alt. La doctora assenteix tot i no entendre res. Després quan li diu que l’adormiràn de cintura per avall, l’oncle pregunta perquè les dues cames, si nomès l’han d’operar d’una. Riem tots tres.

Diumenge a un hospital comarcal. Cigarrets pel pàrking i cafès servits per una ex-punki que va acabar treballant a una inmobiliaria ( recordo fa anys que em deia nacionalismo=fascismo) i que gràcies a la crisi ara serveix cafès. Vaig llegint Pep Coll i la seua particular visió dels fets de Lourdes, fastiguejat ja de tanta moda de grials, sectes templeres, i demès pesats, però tinc el cap a un altre lloc. Un barri degradat, una ciutat no molt llunyana encara que ho sigui, molts somriures i moltes noves il.lusions.

L’oncle em crida i em pregunta quan vindrà el sopar, falta una mica. Vaig a fer un cigarro. Un killo s’estrella al pàrking de l’hospital, l’ambulància recorre 15 metres i l’arropleguen. Porten el sopar i l’oncle torna a queixar-se de l’oli, diu que el de casa és més bò, i que en part ell no havia estat mai a l’hospital en 83 anys per això. Riem quan faig el pallasso per l’habitació imitant al metge i dient-li que li tallarien la cama amb un xorrac d’esporgar.

Venen a veure’l uns amics del poble. Ell pregunta rapidament com va anar la partida de dòmino d’ahir. Li expliquen. Xerrem tots i acabem parlant de la guerra ( no ho puc evitar ) i riem molt quan l’oncle explica que els moros eren molt dolents i que els altres ( els rojos) li donaven menjar perquè els feia pena un nen tan prim i sord-mut.

Em diu que me de casar, jo li dic que les noies són molt dolentes i no em volen. Ell riu i diu que si no em caso em quedaré sol com ell, li dic que no està sol, que naltros som allí. D’un pèl que no plorem. Li prometo que quan es curi el duré amb el cotxe pel terme, a veure els trossos on es va fotre un fart de pencar per altres. I m’agrada, m’encanta, m’excita que quan parlant de xafarderies del poble, s’alegri de les desgràcies de les cases riques. És normal quan descendeixes del carrer. Ell s’enfot i m’explica els crits, les ordres, les humiliacions. Tranquil Padrí, mos n’enrecordem i els hi escopirem les tombes. no ho dubtis. 

Tweet

Setembre, meravellós setembre. Anar a fer ametlles, la verema i tornar a començar. Tot torna a començar, o bé reneix, o bé es transforma o bé s’agafa el relleu, però res more tot és.[@more@]El vei romanès fa ametlles ben cofoi, en Jusep Maria desenvolupa cada dia més el sindrome de l’emperador, amb més massatges , més menjar i més tot. Li molesta que li pessiguin a l’escrot, com a mí.

Carrasclet amb AK47, odi i venjança de l’ex-combatent. I els Planetas que intueixen l’incendi potser on no n’hi ha cap. Somriure i olor de pastís.

Multes pagades a àvides recol.lectores d’impostos. Brutes i nècies. Fastigoses. Burocràcia de la cleptocràcia. I un imbècil, i un lladre i una bocatxancla tocant la pandereta i dient adéu.

Rebelión en el seu disc parlen de Catalunya, "m’has maltractat" diuen, però " ets la nostra terra". Per fi comença a regnar la coherència. Tens problemes al nas?? Doncs moque’t i no em donis la bara, que no ho veus, el meu lema és TRUST NO ONE, ho pilles????

Surt el sol al pic de l’Orri i camino entre trinxeres, porto granades a les mans. De bon grat les tiraria a les pistes d’esquí, i que deixin la natura en pau!!!

I una dona, supervivent de mil inferns, em confirma amb una lucidés extraordinaria a pesar dels 93 hiverns, que és dona, roja i catalana , i que el més poca-vergonya d’espanya és un tal Alfonso Guerra " pèrro i dolent" em diu.

I Grath Ennis ride again, la segona part de The Boys i he vist a l’aparador de Meroles que també ha sortit una excel.lent edició del Batalló Britànic. Còmic bèl.lic per acabar l’estiu, mmmmmmmmmmmm!!!!

Que torni el fred i ens deixi sols.

Tweet

La meua primera besada amb la gran nicotina va ser al cinema del meu poble, on els més grans tiraven les colilles a la pantalla i els brivallets les recolliem i fotiem un parell de pipades. Com que sol no m’hi deixaven anar sempre enganyava a un amic dient-li que les pelis eren de Karate. Al contrari, eren produccions italo-espanyoles de dubtosa qualitat.[@more@]

El legionari, un dels personatges de les novel.les d’Sven Hassel sempre deia que no li faria res respirar fum d’un cigarret enlloc de respirar. Encara que sigui una cafrada el vici em fa dir el mateix. Amb nou o deu anys, recordo perfectament les pelis cutres del cine del poble, ja en total decadència. No vaig anar a mirar "Aullidos" perquè em vaig cagar quan vaig veure el cartell, però els "Porkis" i diverses espanyolades d’aquetes S les vai mirar com un pepe a primera fila.

Recordo això, la gent xerrant i algú fotent brams. I quan algú dels grans ( que tenien catorze anys i fumaven d’amagat) s’acabava un cigarret el tirava contra la pantalla. Jo i altres corriem i l’escuravem. A la tarda catequesis i a la nit això. Pedagogia perfecta doncs.

Patatas Paja, quin gran invent, duraven la òstia i els dits oliosos. I badant com a sibocs ( gamarús en català oriental) la primera vegada que vam veure un cony. Jo crec que eren més grans que ara, quina mà de pèl!!! I lo millor la cara dels protagonistes masculins, que tot i no ser tractats com a objectes a l’igual que les dones, eren més tontos que fets per encarrec. Suant, aplaudint, en actitut totalment primària feien unes bestieses que mai he vist fer, ni he fet quan ha tocat anar a la feina.

El meu amic, com cada any per festa major, m’ha retret una vegada més que l’entabanés per anar a mirar aquelles cutrades. Enguany li he respost casi enfadat. Ell anava a una escola de ciutat amb molta canalla, jo al cole del poble que erem quinze tots els cursos. A la ciutat hi han cinemes, teatres, etc.. al poble èl cine ensulsit. A casa nomès teniem una tele en blanc i negre i tv3 no existia. I pel que fa a la catequesis, bé vaig apendre cançons que a vegades canto quan vaig embriag, és per l’únic que m’ha servit.

El fascismo de doña Pura y el follón de la escultura és boníssima, mireu-la i veureu.

Tweet

Somriure malèvol 1: quan el meu veí romanès em diu que no té cap senyera per ficar al balcó durant la festa major.

Somriure malèvol 2: quan el batlle, sociovergent botifler, casi s’ennuega al saludar-lo el meu veí rere l’estelada que li he venut. "Bona festa major" diu el veí fumant-se una faria. El batlle, corre a la casa de la vila a ficar la puta estanquera. A l’esgorfa per això. El borratxo del poble, que ho veu li diu : " Rajao!!!!!"

[@more@]Festa Major i el meu , el poble amb més estelades de la comarca. Prohibició de fer paradeta del Col.lectiu. Ens la passem pel forro, obviament, això si  li cantem la cançó del pirata dels Pata Negra, perquè té cara de gos i és un pirata lleig. Rècord de ventes de la paradeta. I uns disparos de Kalshnikov que és festa major.

L’amor impossible de l’any passat em diu que fa quart de carrera, enrabiada encara perquè l’any passat li vaig dir que no m’atabalés fins que no fós major d’edat. Ahir em va ajudar a encartellar tot parlant de’n Peter Hagget, el mestre, el seu referent.

El vinil de l’estiu, I got a right d’Iggy Pop, comprat en una de les moltes passejades per Reus d’aquet estiu. No obstant haurem d’anar a Sevilla a grabar un video-clip, almenys això diu el meu agent.

Ara ja tinc aigua al tros, i a mès ja he collit avellanes. El veí anglès ha passat algún dia i em begut cerveses parlant dels Joy Division, dels Smiths, dels Housemartins, dels Stranglers, dels Clash, dels Madness i dels Cokney Rejects.  Ell diu que no coneix música catalana, i jo li dic que l’espanyola se la foti pel cul. Fuck off i riem. Anglòfil??? Home es que francòfon…….

Descobriments històrics al.lucinants, continuarem informant i gaudint de la història local. De baix cap dalt, i dels pobles al país. Com es podien assemblar tant Angel Acebes i el cap de  Falange de la provincia de Tarragona de l’any 1949?? Indubtablement los testos s’assemblen a les olles.

Jusep Maria, l’heroi, al igual que al video-clip de la cançó del títol , es va passar dotze hores tancat a dins de l’armari dels llençols, amb l’oloreta de l’espígol i el puniol collit per primavera. Va provocar un inmens patiment, sobretot al lerenda que amb calçotets i ressaca el buscava per la teulada sota la mirada de l’altre veí ( el del pesoe ) que a més de terrorista ja em té per grillat. En Jusep Maria, es va estirar , encorsetat després de la becaina i va demanr menjar. És un crack.

I vuit anys clar que són victòria, i canvi de relleu clar que és victòria i existir en gerundi evidentment és una victòria. I a quí li piqui que es rasqui , ara a la cara per això, que ho puguem veure. Consiglieri orgull i honor, i prepare’t per una cosa que t’omplirà i que serà útil. Llarga vida a l’Oi!! ai no , vull dir endavant amb la Falki!!!!

Tweet

Les destroces de mobiliari urbà més greus dels darrers anys no les feren ni els okupes, ni els anti-sistema, ni els independentistes. Les feren els seguidors de la selecció espanyola quan van guanyar l’eurocopa. Evidentment ningú els ha acusat de terrorisme, ja que com tothom sap en aquet país on vivim es pot engarjolar algú per despenjar una bandera espanyola, però no per destrossar un bus en nom d’espanya. Tripartit d’esquerres i convergents a l’oposició. Quina gran classe política que tenim!!!!!![@more@]

Arribem a Barcelona tres hores abans del partit. Com a bons catalanets primer que res hem hagut de ser robats pels bandits de les autopistes, ja que clar, per anar a la capital del nostre país cal pagar. Barcelona està com sempre, és a dir ningú parla català, costa d’aparcar, totdéu és guiri….

Anem al bar on s’ha quedat amb la gent de Boixos, la majoria de gent és de comarques, i trobem vells coneguts, gent de la CUP, gent d’Endavant, d’Orgull Bolxevic, de la CAJEI, ex-maulets, algún Jerki i fins hi tot algú d’UNC. Hi han inmigrants del sud i del nord, i també hi ha gent que parla espanyol. L’ambient és divertit, tothom i totdon beu i riu.

Llavors passa una cosa divertidíssima. Passa un paio pel mig d’on erem amb la samarreta de la selecció espanyola. Els primers que el veuen evidentment l’insulten, el paio, es gira, amb actitud colonial, amb xuleria, amb despreci. L’actitud colonial, la xuleria i el despreci desapareixen quan li comencen a caure calvots  i patades al cul. No se l’apallissa, senzillament se l’humilia. Com humiliats vam estar tots els catalans de bé quan els colons i els botiflers van celebrar per les nostres viles i ciutats la victòria espanyola. El paio passa tot el carrer amb dos o tres donant-li patades al cul, mentre els demès l’insultem. Plora. Naltros ens morim de riure. "Catalufos", "Polacos", etc… sempre som naltros els que perdem, però per un dia són ells. Marxa corrents amb els talons tocant-li el cul. Tothom riu. Au que truqui a Telemadrid i facin un reportatge, i després que firmi el manifiesto nacional-socialista de defensa de l’espanyol.

Truco a l’onofre per explicar-li. L’home enlloc de realitzar tasques d’espionatge a la Maria Cinta per permetrem venjar-me de la seua darrera acció ( disset dies ingressat a l’UCI per ingerir uns bombons que m’envià "serem amics", plens de curare) està enmig d’una orgia amb les seues geishes.  Ell també riu.

Entro sol per l’accés 14 escoltant Mishima, o potser no, potser escolto Barça em pertany a mí dels Pilseners???? No ho sé pas. Los Pets diuen que la vida és senzilla i complicada.

I al damunt va el barça i guanya.

Tweet

Per pasar la calor , res millor que un vell diari. Llegeixo, bevent una Moritz gelada i amb l’agradable companyia de’n Jusep Maria, La  Veu de Catalunya del dia de sant Pere de 1934. És curiós com hi ha coses que no canvien amb els anys, i com de manera ineludible, ser espanyol és, ha estat i esperem que deixi de ser ben aviat una desgràcia.[@more@]

A la portada trobem un interessant article d’opinió sobre l’estatua que en Ferrer i Guardia ( el nostre Pablo Freire) té a Brusel.les. L’autor de l’article, en Manuel Brunet, defensa la retirada de dita estatua, amb l’estúpid argument de què Ferrer i Guàrdia fou l’autor de la setmana tràgica. Això ens demostra com des de sempre, la cova que tenim en casa, menteix i menteix. De l’any 10 al 34 van 24 anys, i tot i així continuen amb les seues. L’acusen de crema-convents, d’empaita-sotanes, i de menja-capellans. I es queden tan amples. Després parla d’una campanya per a retirar l’estatua mitjançant l’enviament de postals. També típic de la nostra dreta, enviar postaletes, pidolar a Madrid, pdd, etc…..

L’altre article que m’agradat molt llegir, és un sobre el Butlletí Oficial de la Generalitat del 25 de juny del 1934, en què el conseller d’interior, el senyor Dencàs i el president de la Generalitat, en Pajarito ordenen la depuració del Sometent, argumentant que s’ha de fer fora els monàrquics i els enemics de l’autonomia. Excel.lent!! Ara als estimats i benvolguts Mossos d’esquadra i pot anar tranquilament un pikoleto, un membre de Cedade o fins hi tot un profrancès. Els cossos policials d’un país, han d’estar al servei del poble, i el somatent, en aquell context, i encara que no agradi a moltes era lo més aproximat a una policia del poble, sobretot a les zones rurals.

També m’ha cridat l’atenció una trobada colombofílica que es va realitzar a Montjuïch, amics dels coloms vaja, suposo que en l’actualitat la gent de ciutat els  hi dispararia al ventre als amics dels coloms.

El darrer article destacable, és el realitzat per un dels millors escriptors en català , a pesar de ser un fatxa, un homòfob, un reaccionàri i un vivales, Josep Plà, que fa una crònica des de Madrid. Fidel al seu estil, en Plà carrega tots els mals a les esquerres i als obrers, això si amb una prosa excel.lent.

I em pregunto, perquè la majoria de la munició dels carlins era anglesa???

Tweet

I per golejada, com era d’esperar. I els criolls rossos i blanquets ???? doncs a rabiar i a fer-se palles pel terra amb la mirada perduda en la postal de Florida. [@more@]

Tweet

I per golejada, com era d’esperar. I els criolls rossos i blanquets ???? doncs a rabiar i a fer-se palles pel terra amb la mirada perduda en la postal de Florida. [@more@]

Tweet