Als muntdefems: l’autor d’aquet bloc s’ha fet de CIU, o del PSC i està enfeinat traïnt, robant i delinquint. Per això plega.
Als amics i amigues: l’autor d’aquest bloc ja tornarà en un altre bloc . Ja us avisaré.
Al redactor d’un diari: ja ja ja pringao!!!!! de Homer Simpson.
Un altra vegada, després de tants anys tornen els senyors lluents. Amb la pell brillant, el somriure mitjà -entre riure i fàstic- ensenyant les dentetes, fregant-se les mans. Tornen per quedar-se i tenen els mitjans. Perquè el paper només és una veu, la Veu.[@more@]
Tu i jo. Al carrer, o assseguts a la terrassa d’un bar. Parlant. Discutint. Però no pot ser. El retorn dels senyors lluents t’ho impedeix i no vols. Jo i els meus amics, els de sempre, els de veritat. Tu i la policia, l’exèrcit, els mitjans i els diners. Jo l’apallissat, tu la jutgessa que diu que jo et vaig donar la pallissa. I tu els diners.
Torneu, molts anys després. Amb arrogància, amb l’euforia de les enquestes…i amb diners. Torneu, venjatius, perquè no sabeu que el perdó és la venjança dels homens bons, i valtros només teniu, o penseu en diners. Tu tens molt. Però no tens res, només diners. I no podràs aguantar-me la mirada ni un segón sense morir-te de vergonya.
Ja fa anys que vareu marxar, cremant papers, de nit jurant venjança.
Es veu que aquest bloc és sobre el Priorat. Primera noticia. I que el seu autor és escriptor. Primera noticia. I que l’autor és professor d’economia. Primera noticia. Però el què si és veritat és que l’autor d’aquest bloc no cobra per ficar el què hi fica, ni té ningú a sobre que li digui què ha de ficar. Perquè voldrem ser Vian i Sallinger perquè no podem ser Moncada o Torrent. I si, faig moltes faltes.[@more@]
I diuen els entesos:
"El seu estil és de lliure connexió entre pensaments diversos ( stream off…) , ni cortés, ni politicament ( ni ortogràficament) correcte, ni de bon gust- però això és la llibertat que permet el format blog: ningú està obligat a llegir-lo, però dels comentaris a les entrades es veu que té seguidors. El seu llenguatge fa ús d’expressions col.loquials, no sempre comprensibles per a tothom- un servidor se sent de vegades perdut….."
Aquesta és la primera crítica en un mitjà de comunicació INDEPENDENT que reb aquest blog. Caram!!!!! Com ja he dit a l’anterior entrada ( i llàstima que et perdis) tocarem la trompeta davant les SS…..i a qui no li agradi que es senti pèrdut.
Caram, caram, caram. A partir d’ara tocarem la trompeta davant les SS, perquè per molt malament que la toquem en tenim tot el dret.
Continuarà……….
Cordill Caminador pega i dispara per aqueta Texas sense mirar qui ho ha parit. És asquerosament monòton. Sense classe, sense distinció, etc.. Cordill Caminador és com un de la comarca però sense jugar a les escura-butxaques del franckfurt " La gran Sèrbia". Conseller: Va ser un llamp!!!!!!! Tant sols quí ho coneix pot riure fins a fer-li mal.
[@more@]
Doncs resulta que fa poc s’aconseguí un fet inaudit. Realitzar un cicle de cine-forum amb films de’n Bud Spencer i en Terence Hill. L’expert en nacional-socialisme ( que no nacional-socialista), el president de la República Independent del Pub ( amb el permís de la fèrria dictadura de la seua treballadora) , un paio de l’espanyol i un servidor de vostès vàrem organitzar amb tota la il.lusió del món el cicle en qüestió.
Sense fer cas de les crítiques, els intent d’agressió, les agressions posteriors, els insults, les campanyes difamatòries, les amenaces a nosaltres, les amenaces al nostres familiars, les amenaces als nostres veïns, etc.. començarem. El primer dia " Estoy con los hipopotamos", ens va transmetre el profund sentiment de relació entre l’ésser humà i la natura que l’envolta. Reflexió feta per imnumerables filòsofs, que Bud spencer i Terence Hill plasmen de manera sublim en el film. La teoria de l’equilibri, reforçada amb tèsis indigenistes ( res a veure amb l’al.lusió que el president espanyol feu a no sé on fa poc), acompanyada de subtils elements violents fan d’aquest film una joia del cinema contemporàni.
La concurrència, després d’amenaçar-nos, va sabotejar el debat post-film. Centrat, com no podia ser d’altra manera, en la delicada BSO, el debat postulava en la fantàstica compenetració dels moviments artístics i musicals. Els animals alliberats del vaixell, a ritme de pop, ebocaven sense cap mena de dubte a Noè ( aquell home de Tortosa ) fent així una picada d’ull a una novel.la clàssica com és la biblia. Finalment, destacar el ritme -perfectament compaginat- entre les caigudes dels dolents al riu i la lleugera balada de final de film, donant pau i repòs a l’espectador que acaba de veure un episodi de justicia social ( i ecològica) de refinat nivell.
La desmesurada i habitual ingesta de Mortitz va deslluir el debat final, centrat més en les protestes i amenaces per part del públic que no pas en el pròpi film, i a pesar d’afegir-se al debat una alegre divorciada, el cicle fou clausurat just començar.
Però això no ens atemoreix per a posteriors pàssis, "Le llamaban Trinidad", "Dos superpolicias", "Le seguian llamando Trinidad", "Y si no , nos enfadamos", "Con ellos llegó el Belén", etc… esperen en suport digital piratejat ser passades en públic.
Cordill Caminador dispara per aqueta Texas, i el paio que feu un dia d’espia del CIP va dir rotundament : "Conseller ha sigut un llamp".
És tant bonic que és un puto poema.
No parlaré de la lluita de classes, aqueta gran obvietat. Tampoc de l’orgull de classe, que ja en parlen els Eina i tal. Es tracta de la classe de portar mocador de roba, la classe de no apuntar-te a "Apaga telecinco" perquè mai es mira telecinco. És la classe que apunta casta, cultura i saber fer.[@more@]
Una persona amb classe pot descendir de qualsevulla classe social i realitzar qualsevol dels oficis. Classe com la que tingué aquell guardia jurat del metro, que veient els vint-i-cinc que ens colavem, es girà, i amb posat majestàtic s’encengué un cigarret. Classe com la de l’Enric Duràn, lluny de la barroeria de Prenanfetes i companyia. Classe com humiliar i vexar fisicament a algún militant d’unió, que per això i son. Classe és veure que l’editorial conjunt de l’altre dia hauria d’anar precedit d’un " Como estàn ustedes??" Classe és morir-se de vergonya quan ets a l’estranger i et diuen espanyol.
Però no només en el fascinant món de la política podem exemplificar la classe i el saber fer. Dur un mocador de roba, n’és un exemple en el referent a la quotidianeitat. Beure compulsivament amb la familia, no jugar mai a les escura-butxaques, donar el pèsam als enterros, que la persona amb qui has passat la nit es desperti a ritme de bossa-nova o soul ( en vinil evidentment!!!) mentre a la taula veu uns xurros amb xocolata acabats de fer del Xicra. En fí, moltes coses són classe. Portar una estelada al camp de l’espanyol és senzillament exquisit, i les tonteries pels quillos si us plau. Un pagès amic meu, una vegada va tenir el detall d’agredir un imbècil que li feia fotos mentre podava vinya. El vaig felicitar, aquestes coses ens aparten de la vulgaritat sens dubte.
Però malauradament existeixen nivells que no podem assumir, i aquet és el problema. Per mí, el zénit de la classe ( i no parlarem de còmics) és gaudir dels serveis d’un sicari. Això seria la cúspide en el saber fer. Un sicari educat, cínic i amb enormes dosis d’ultraviolència.
Degut a l’interminable servei a la plasticitat i l’art, és més que evident quina seria la primera feina, si jo pogués disposar dels serveis d’un sicari. Seria sens dubte disparar a la cama bona de’n Jimenez Losantos.
No parlaré de la lluita de classes, aqueta gran obvietat. Tampoc de l’orgull de classe, que ja en parlen els Eina i tal. Es tracta de la classe de portar mocador de roba, la classe de no apuntar-te a "Apaga telecinco" perquè mai es mira telecinco. És la classe que apunta casta, cultura i saber fer.[@more@]
Una persona amb classe pot descendir de qualsevulla classe social i realitzar qualsevol dels oficis. Classe com la que tingué aquell guardia jurat del metro, que veient els vint-i-cinc que ens colavem, es girà, i amb posat majestàtic s’encengué un cigarret. Classe com la de l’Enric Duràn, lluny de la barroeria de Prenanfetes i companyia. Classe com humiliar i vexar fisicament a algún militant d’unió, que per això i son. Classe és veure que l’editorial conjunt de l’altre dia hauria d’anar precedit d’un " Como estàn ustedes??" Classe és morir-se de vergonya quan ets a l’estranger i et diuen espanyol.
Però no només en el fascinant món de la política podem exemplificar la classe i el saber fer. Dur un mocador de roba, n’és un exemple en el referent a la quotidianeitat. Beure compulsivament amb la familia, no jugar mai a les escura-butxaques, donar el pèsam als enterros, que la persona amb qui has passat la nit es desperti a ritme de bossa-nova o soul ( en vinil evidentment!!!) mentre a la taula veu uns xurros amb xocolata acabats de fer del Xicra. En fí, moltes coses són classe. Portar una estelada al camp de l’espanyol és senzillament exquisit, i les tonteries pels quillos si us plau. Un pagès amic meu, una vegada va tenir el detall d’agredir un imbècil que li feia fotos mentre podava vinya. El vaig felicitar, aquestes coses ens aparten de la vulgaritat sens dubte.
Però malauradament existeixen nivells que no podem assumir, i aquet és el problema. Per mí, el zénit de la classe ( i no parlarem de còmics) és gaudir dels serveis d’un sicari. Això seria la cúspide en el saber fer. Un sicari educat,
Doncs això. Anem conduïnt, jo i mitja dotzena (o més) de cerveses que ballen a ritme de sarri-sarri. Catalunya Informació és el soroll de fons, ficada amb l’esperança de què algún "bombasso" hagi liquidat algú d’una dolenteria obscena. No cal dir noms.
[@more@]
Admiro, perquè l’admiro, l’skyline de la part sud de la meua comarca. Els perfils de les muntanyes estàn perfectament retallats ,per la llum que desprenen els núclis densament poblats de la part mitja de la comarca veïna. Aquets núclis són a vora del riu, a la cubeta.
I de mentre vaig pensant:
1-He d’anar a robar un parell de pedres del marge aquell caigut perquè són vermelles i tenen líquens.
2-Ja soc massa gran per sortir i desmadrar-me.
3-Hi ha vida allà fora?
4-Aquell paio és imbècil.
5-Juer la jamba aquella!!!!
6-Caldria perparar-se les opos no?
7-S’hauria de fer un concert de Miquel del Roig, en Cantimplora i el Gitano de Balaguer. Seria fantàstic. Ho proposaré.
8-No t’estimo, ni a tu, ni a tu, ni a tu.
9-Està feliç aquell, feia temps que no el veia.
10-Los vells se fan vells.
11-Perfavor-perfavor-perfavor que no em trobi un control.
12-A veure quan agafo un esprai i pinto "ja no ens alimenten molles" al puto cartell del plà E del poble.
13-He de provocar una baralla amb el subnormal de la immobiliaria i partir-li la cara.
14-Decibelios són els més grans.
15-Hauria de fer un post sobre les tornades a casa després de sortir de marxa.
16-Ostres, a veure quan truco a aquell, a aquella, a aquell altre, a tu, a ella…………
17-Seré profe tota la vida???
18-Caldria proposar com a CUP als núclis rurals, la reintroducció de ramats per netejar boscos, barrancs i per fer l’herba a l’hivern als bancals de vinya una vegada podada. He d’estudiar-ho i perfilar-ho.
19-Avui no he ficat molt la pota, yu-hu!!!
20-T’estimo a tu, a tu, a tu, a tu i segurament a tu.
21-Aquet cotxe és un pot, los sorolls misteriosos han augmentat.
22-Lo meu Semsei està molt txiflat però és molt feliç.
23-Vull una vespa!!!!
24-A veure si em pillo un puto Fred Perry decent.
25-Realment tenim por d’estar sols?
26-Una nit de puta mare!!!!
27-Llums blaves? que són aquetes llums blaves?? Però si ja casi soc a casa!! no fotis!!
-Deixò…..bona nit senyor agent!!!!
Continuara?????
Que els peus no toquin terra.
Conec un algerià, culte, honest i friki. L’oncle del qual va estar una temporadeta a Manthhaussen. El motiu? Doncs mireu, una vegada a la França ocupada pels alemanys, una patrulla mixta de Gendarme i SD passejaven pel poble on vivia aquet home. De sobte es quedaren garratibats veient com l’home, tranquilament, fumava en pipa sota un immens retrat d’Stalin.
[@more@]
-Què és el que té vosté aquí???- va dir el gendarme.
-És Stalin, el pare dels treballadors.
I va el paio i somriu. L’SD i el gendarme, en un quasi cobriment de cor, el detingueren, l’empresonaren i va fer cap a un camp de concentració. L’oncle de l’algerià, que no entenia res ja que no tenia ni la més punyetera idea de política ( el retrat li havia donat un paio que treballava amb ell a la mina) va quedar molt estranyat del què li passava, i es va dir a ell mateix que no parlaria mai més de política. La seua família, a mercè de preguntes dels veïns responien:
-L’han detingut per imbècil, només per imbècil.
Anys després, quan ja havia abraçat a un dels americans que l’havia alliberat i va tornar a casa la familia responia als veïns:
-Ha sobreviscut per imbècil, nomès per imbècil.
Aquets dies, un bandoler professional, en Fèlix Millet, ha estat el punt de mira de la informació. S’han començat a implicar diversos polítics com l’Angel Colom, i la familia i els més propers han dit:
-Per imbècil, només per imbècil.- I una mica de l’Iceta, sens dubte una de les persones més politcament txungues de l’actualitat.
Josep Stalin, el pare dels treballadors , que diria l’oncle de l’amic algerià, hagués penjat a Fèlix Millet. Jo també ,la veritat. Penjat d’un arbre i veient els seus espatecs de cames i com la merda li cau pels camals. És una imatge plàstica d’una atracció brutal. Fins hi tot podria dir el lloc, encara que ja no existeix gràcies a una cosa ( que també té a veure amb l’ambit moral de’n Millet) que es diu POUM, i que no té a veure amb el patriota Nin.
És un ametller mort que hi havia a la sortida del meu poble i on un estiuejant de mala raça li va fer un poema íntim. Poema a un ametller mort.
Veure una posta de sol al fons, amb el cadaver de Fèlix Millet penjant de l’ametller mort seria molt bonic, fins hi tot turístic. Cal recordar que la darrera execució pública del Priorat va tenir unes 4000 persones de públic. Es podrien fer postals, souvenirs, fotos amb el cadaver, etc.
Ja sé que els i les més primmirats i primmirades em direu que els afusellaments de Mussolini ( afusellar d’esquena a algú lligat a una cadira)eren més bonics, val, accepto que també és maco, però Mussolini era bastant més capullo que Stalin, i això és obvi.
Doncs si, penjat ben amunt i que els peus no toquin el terra. I els obrers de la Nissan aplaudint i dient-li de tot.
Pero no sé, un altre imbècil, de nom Xoan Saura va ordenar que un grup de mossos d’el.lit entressin a la UB a capturar l’Enric Duràn, que havia pres -que no robat- una misèria comparada amb en Millet. En Millet , llavors, amb la reuca de gent de la seua catadura moral, aplaudiren l’actuació dels mossos. I amb una tendresa paternal, aprobaren amb un lleuger cop de cap l’actuació de’n Xoan.
De manera rotunda, no coincideixo politicament ni amb en Millet, ni amb en Duràn. Ni per aproximació. Però tinc molt clar qui quedaria molt i molt bé penjat de l’ametller mort.
Algú dirà: -Això és apologia de la pena de mort!!!!
I jo diré: -No, això és un homenatge a la poesia visual.
I obviament tinc raó.
Malas cartas: No estic boig.
