Passo la tarda a l’hospital fent companyia a l’oncle. Encara estic baldat de la caminada del dia anterior, quan des de les alçades mirava aquesta confluència de terres on he nascut: terres de l’Ebre, Plana de Lleida i Camp de Tarragona. Miro cap a Lleida i llenço l’alè ben fort, perquè doni un copet a l’espatlla a quí li he promès.[@more@]
La Banda Trapera del Rio al meu cap, Vulgaridad diuen bramant. Jo parlo amb l’oncle, el qual es queixa de què l’oli del menjar no és d’oliva. Que hi farem!!! La doctora russa li diu com serà l’operació, l’oncle, sord-mut de neixement, espera la meua traducció simultània. Mentre la doctora parla, ell li diu somrient que soc el més alt del poble, però que hi ha un del Minut que també és molt alt. La doctora assenteix tot i no entendre res. Després quan li diu que l’adormiràn de cintura per avall, l’oncle pregunta perquè les dues cames, si nomès l’han d’operar d’una. Riem tots tres.
Diumenge a un hospital comarcal. Cigarrets pel pàrking i cafès servits per una ex-punki que va acabar treballant a una inmobiliaria ( recordo fa anys que em deia nacionalismo=fascismo) i que gràcies a la crisi ara serveix cafès. Vaig llegint Pep Coll i la seua particular visió dels fets de Lourdes, fastiguejat ja de tanta moda de grials, sectes templeres, i demès pesats, però tinc el cap a un altre lloc. Un barri degradat, una ciutat no molt llunyana encara que ho sigui, molts somriures i moltes noves il.lusions.
L’oncle em crida i em pregunta quan vindrà el sopar, falta una mica. Vaig a fer un cigarro. Un killo s’estrella al pàrking de l’hospital, l’ambulància recorre 15 metres i l’arropleguen. Porten el sopar i l’oncle torna a queixar-se de l’oli, diu que el de casa és més bò, i que en part ell no havia estat mai a l’hospital en 83 anys per això. Riem quan faig el pallasso per l’habitació imitant al metge i dient-li que li tallarien la cama amb un xorrac d’esporgar.
Venen a veure’l uns amics del poble. Ell pregunta rapidament com va anar la partida de dòmino d’ahir. Li expliquen. Xerrem tots i acabem parlant de la guerra ( no ho puc evitar ) i riem molt quan l’oncle explica que els moros eren molt dolents i que els altres ( els rojos) li donaven menjar perquè els feia pena un nen tan prim i sord-mut.
Em diu que me de casar, jo li dic que les noies són molt dolentes i no em volen. Ell riu i diu que si no em caso em quedaré sol com ell, li dic que no està sol, que naltros som allí. D’un pèl que no plorem. Li prometo que quan es curi el duré amb el cotxe pel terme, a veure els trossos on es va fotre un fart de pencar per altres. I m’agrada, m’encanta, m’excita que quan parlant de xafarderies del poble, s’alegri de les desgràcies de les cases riques. És normal quan descendeixes del carrer. Ell s’enfot i m’explica els crits, les ordres, les humiliacions. Tranquil Padrí, mos n’enrecordem i els hi escopirem les tombes. no ho dubtis.
