ESCOPIRÉ SOBRE LES VOSTRES TOMBES…….i somriuré

Mocador de roba i perfectament plegat. Estil , elegància, tradició i sensibilitat amb el medi ambient.

[@more@]

Una vegada, un probe liberal m’acusava, en pro de la modernitat, d’arcaic per dur mocador de roba. Molt bé, si saps llegir llegeix l’Informe Lugano de la Susan George, jo mocador de roba. Deu ser que ser modern és ser un brut. A mí m’agrada el mocador de roba, planxat clar que si no no val, o val la meitat. Mocador de roba amb olor de suavitzant. I els liberals i els tristos panfletaris que clamin a favor del klinex. Mocador de roba, que una cosa són els Pistols i l’altra els Clash. Operació sistematica de treure el mocador, desplegar-lo, mocar-te, plegar-lo i continuar la conversa. I mirades que t’escruten com si fóssin antropòlegs. I mirades de despreci, provinents de la més vil de les ignoràncies. Pobra gent. Correu a comprar un disc de l’Sting i salvareu l’Amazones. Jo mocador de roba. I el probe liberal buscant motius. Motius??? busca la mà invisible del mercat i ixme d’aquí. Mocador de roba, les inicials bordades són opcionals. El panfletari m’acusa de retrògrad. Ser modern és parlar espanyol?

Mocador de roba perquè dalt és baix i el blanc és negre. Tèxtil català i a poder ser d’una coperativa, per molt difícil que sigui. Mocador de roba i Madness, que Ska-p ja ho escolteu valtros.

I els Chords que criden que ja vinc. I un mocador de roba del POUM, llàstima no tenir-ne un d’Estat Català per fer-hi conjunt. Perdedors de perdedors però sens dubte els més decents.

Mocador de roba mentre el xat del feisbuk treu fum. Arcaic i retrògrad, ja. Mocador de roba que il.lumina una petita parcela fosca i desconeguda de la pubilleta enmig de l’assemblea. I somriu, i recorda aulors de quan era petita. I el nas un pelet encetat. I la mà treballada del iaio mocant-la, amb aulor de sarments cremats. I somriu perquè ningú la mira pendents de buides recriminacions vers el mocador de roba. I somriu.

Elegància, classe i estil. I deixem els mocadors de paper pels liberals i pels què confonen el punk amb el calimotxo, i pels què confonen capitalisme amb vida, i pels què confonen revolució amb pamflet. Sens dubte i fidels per sempre mocador de roba.

Tweet

El professor amb xandall, en Sidney Poitier i la música oi!

A l’ Adrian Swein el feren fora l’altre dia de la seua feina de professor per donar classe vestit amb xandall. Després de 35 anys de feina, tot ensenyant matemàtiques i ciències, i de 17 anys consecutius al St. Paul’s Way Community School fou despatxat per la desavinença amb la direcció respecte la seua forma de vestir.

L’escola d’on fou foragitat en Swein és al East End de Londres, un dels barris més desafavorits de la capital anglesa. El mateix barri que fou escenari de la pel.licula Rebel.lió a les aules (1967), film on en Sidney Poitier broda un excel.lent paper com a professor en una escola semblant a la d’Adrian Swein.

Ambdós professors treballaven a l’ensenyança pública, ambdós empraven mètodes alternatius però efectius i ambdós s’enfrontaven a un alumnat difícil, amb un gran volum d’ells procedents de l’immigració i amb greus problemes socials.

L’East End of London, barri desafavorit, receptor d’immigrants i bressol d’un estil de música compromès, urbà, gamberro i quotidià. La música oi!

Oi! és l’abrevitatura de Hey you, però en l’argot cockney, l’argot del barri. Cal treure’s del cap la imatge elegant de Michael Caine prenent el tè a les cinc per pensar en l’east end. Oi!, -Hola paio.

Després del sorgiment del punk ( Sex Pistols, The Clash i Ramones) i amb l’evidència de l’absoluta mort del moviment hippie i els seus llunyans mons de flors i violes, és en contextos com l’East End on s’origina una variant d’aquest estil musical molt més fresc, molt més directe, molt més agressiu i sobretot que parla de problemes més propers: l’atur, la policia, el fracàs escolar, etc. Els arguments, vaja.

Música Oi!, del barri on els bons professors són despatxats per vestir com la gent del barri . Música Oi! d’un barri d’on sorgiren centenars de voluntaris per anar a combatre el feixisme a l’Estat espanyol. Música Oi!, que l’escolten els skinheads, rapats perquè no són hipis, amb botes, camisa i tirants com l’uniforme dels treballadors. Música Oi! Que només considera una raça com a inferior: la policia. Música Oi! Cansada de les promeses que mai es compleixen. Música Oi! Perquè la única opció és ser gamberro. Música Oi! Perquè la jutgessa menteix i la premsa manipula. Música Oi! Dels suburbis que és rebel.len.

Els principals grups de música Oi! A Anglaterra serien: The Bussines, The Four skins, Cockney Rejects, The Damned, Angelic Upstarts. Als Països Catalans evidentment Decibelios.

pd: dedicat al R. i al G. skinheads antifeixistes i antirracistes del Priorat.

pd2: no dedicat a: el camell, el policia, el metge i la jutgessa de F. bastards!!!!!!!!.

Tweet

Doncs això au diós!! Fa un any, també durant la collita i mentre vivia enmig d’unes muntanyes de l’estat on ens ha tocat viure , però que no eren el meu país vaig començar a fer el bloc. Potser va ser per no sentir-me una mena de personatge de’n Pep Coll, entre tanta muntanya. Potser van ser els dimonis, no ho sé, el cas és que el vaig fer.

[@more@] Ha passat un any doncs, i tornem a ser enmig de la collita. Un any dur, amb masses reptes, però amb moltes il.lusions. Amb molt poques tristeses, però amb moltes alegries. Amb coses pesades, però infinitament lleuger.

Ahir es va acabar de gestar la fí, enmig del meravellós pre-pirineu i rient per què un alumne m’havia ficat que la principal causa de l’atur és la vagancia, dos personatges em trucaren des del subconscient. Feia just un any que els tenia aparcats en un bar de Ronda de la ciutat que fa bon olor, que és Lleida, sempre meua i sempre immortal. Em digueren, entre amenaces, que volien continuar, que tant hi feia si els escrits no estaven bé, que ells volien acabar l’aventura començada.

Sense cap dubte trobare a faltar escriure aquí, que no escriure, i sense cap dubte els personatges ficticis (si! ho eren, ho sento!!) que rondaven per aquí hauràn de trobar cabuda en altres llocs.

El títol del bloc volia ser un homenatge, amb cueta, d’una novel.la de’n Boris Vian, tot i que no s’ha acabat d’entendre era el principal propòsit. Recomano la lectura de la novel.la així com de la música que perpetrava el gabatxo. Està força bé.

Soc negre, com el coreà de Fes el què creguis. Ho defensaré amb l’escombra.

Tot ha sigut un pretès joc literari. Tot ha estat un somni del qual pots saltar, us ha passat mai??? a mí sovint. Controles el somni i deixa de ser-ho.

Tot ha sigut agrair a qui ho ha llegit i si algú ha rigut, o tant sols ha somrigut m’ha fet ric sense saber-ho. 

Em criden aquell parell, de fet ahir ja els vaig fer dos paràgrafs, però ja se sap amb els drogadictes, mai en tenen prou.

Cançons i còmics.

Alcohol i tabac.

Orgull que destrossa la puta paraula pop dels 80: inseguritat. 

MIrarem de ser bons que hi han molts dolents i de moment guanyen.

La Polla Records: I ara què???? 

Tweet

Tweet

L’altre dia, un pseudofalangista vestit de jutge va absoldre als setze encausats del flagrant delicte de cremar una fotocopia d’una foto d’una apàtrida i d’un cràpula. L’home, encara va tenir la deferència de burlar-se de la llengua catalana, llengua parlada per més de deu milions de persones. Són espanyols, no s’hi pot fer res. Són així.[@more@]

Ara van demanant pel món un tros de cadira per refundar el capitalisme. De genollons amb els francesos ( i tota la vida envejant-los ) , de genollons amb els països llatinoamericans ( i tota la vida tractant-los de pseudocolònia). Són així aquets espanyols, tota la vida fent el ridícul.

La reina Sofia, una morta de gana que va haver d’atrapar e Juanca per poder viure , respòn perfectament al perfil de la cançó de’n Pau Riba Vostè ( tú mateixa). No pot passar de front per les portes, però ella aguanta la compostura, més que res perquè s’hi juga el cibader.  I mentrestant el pobre Marichalar, l’únic membre de la familia que realment ens cau bé, ha estat defenestrat, llàstima! Jo esperava veure’l de regent algún dia.

El mil homes que va jutjar als setze de Girona treia pit allà dins de l’audiència, embolicat amb la burka negra. Abusant dels què poden, com sempre. Fa un any, en Juanca feia callar l’Hugo, i enguany van de genollons demanant que algú els faci cas i els deixi almenys un tamburet per la refundació aqueta. Em recorda al seient que ocupa en Peter Sellers a The party, a un racó i fent nosa al cambrer begut. Jo els donaria lo carretó de les crispetes i que anéssin passejant per allà.

Cada vegada és més clar que no es tracta d’independència, es tracta de fugir.

Tweet

Tweet

Arribo a la plaça per anar a buscar el padrí. Ha de fer el dòmino, el seu leiv-motive. No és a casa i preocupat el busco, encara està convalescent. Me’l trobo xerrant, suposo, amb una senyora que ha vingut a viure al poble. Tot seria normal si no fos perquè el padrí és sord-mut de neixement i la senyora és de Trinidad i Tobago. M’assec amb ells i em fumo un cigarret mirant els colors de les vinyes a la tardor. S’està bé i la companyia és irrepetible.

[@more@]

Avui al matí, sense ressaca, repassem el dietari d’un sacerdot que va combatre per aquetes terres servint la causa republicana. És una mica depriment , però el document val la pena. Ahir va tocar sessió fotogràfica a la roureda. Un parell de mitjanes, of course, i alternar les converses acadèmiques amb les sexuals. Com sempre. Ja ho vaig dir que ho deia aquell, inseguritat?? no pas, maneras de vivir que deia l’altre.

Els essitos, en peu de guerra, pretenen que els doni un punt si endevinen quí és el de la samarreta, probes, molts anillos però no saben quí és el Bud Spencer. La pròxima peli "Joe’s apartment", així podrem criticar els especuladors tot fent Ciutadania.

Víctima de l’infortuni, un tarat m’atabala sobre que he de jugar a borsa. Em miro al mirall i el miro a ell, deu ser cec o boig penso, li dic que si, que a Tarragona fa bon sol i fujo.

I el gendre de l’imam ( es veu que es casen els imams) ve com cada diumenge a la tarda a comprar mel. La seua dona al cotxe, com sempre. Però la veïna ja em saluda per l’escala, escudant-se amb el mocador, sobretot per les brometes amb arab que li faig al seu patufet, en Zaka. Un dia, espiant a la mesquita del voltant de casa, dos dones soles resaven en una habitació separada dels homes. La malèvola ment es va disparar, i si es féssin un petó?

I al cap encara la trucada de l’arxiver, que em desvetllava encara més secrets, i que tot fent el cigarret compulsivament em deia: soc dels vostres!

Tweet

Lumpenproletariejant per l’institut, la directora es queda mirant la meua samarreta. De manera inquisitiva em diu si el personatge de la samarreta és l’Hugo Chavez, mentre es recol.loca el silici. És normal que no sàpigui quí era en Bud Spenncer, mentre la gent normal disfrutavem el dissabtes d’hivern a la tarda, aquets de l’opus eren sodomitzats per parents pròxims. "És un famós actor underground" li dic, "foraster" matitzo. I la directora marxa possiblement a desfilar a favor de Rudolf Hess.[@more@]

I després de molts anys ens retrobem fent feina en un pis de noiots destartalats, ara no són apunts de’n Barrull el què repassem, un repassa la feina de l’endemà amb els nens i l’altre el material per barallar-se amb l’escòria com a regidor. Acabem parlant del de sempre i arribem a la conclusió de què la vanguardia és un diari, i les vanguardies són com nens de primer d’eso que es barallen per la pilota. I sopem un dilluns d’octubre tots plegats a un bar de la plaça Maragall.  Per cert, gràcies per fer-me del club de fans de’n Rick Astley, finalment algú s’ha venjat de trobar-se tapadores de claveguera entre els llençols.Fes el què creguis , però fes-ho al teu barri i al teu poble, perquè si t’estimo t’estimo però si t’odio……

Una dècada de flashbacks patumaires m’enxampen travessant la plaça de Sant Pere amb els patufets, quan passa un director d’una excavació arqueològica molt estimat pels veins que no poden aparcar. Raó: emigrar a Austràlia. Massa quilòmetres i massa feina, i moltes coses per fer. Felicitats Jordi Patordi i perdona pels nervis de l’altre dia, sort que tú no ets vanguardia, que ets poble. Diumenges de ressaca post-cel.lebració del Correllengua amb 1200 fotos de brigadistes internacionals per analitzar, i el Correllengua un èxit, clar, perquè si estimes estimes i punt.

I Daddy Love que no para de repetir que això cau pel seu propi pes.

Tweet

Que no t’enganxi una guardia amb elles, perquè la faràs sol. Això està claríssim. No diguis que saps fer anar l’ordinador, perquè treballaràs per elles. No parlis de les teues programacions, que t’han costat hores de son, ja que els hi hauràs de passar i no te les tornaràn fins al dia abans. No els deixis cinc minuts abans d’entrar a fer la teua classe, o si nó et preds mitja classe que hauràs de recuperar amb un tros d’esbarjo.  [@more@]

Doncs ja hi tornem a ser, pre-pirineus i professor de socials. Doscents quilòmetres al dia i paisatges meravellosos. Un accent curiós el dels nens, i per ells jo soc de València. Com sempre els meus aliats i aliades, els substituts i interins. I com sempre els enemics i enemigues, la directiva i la gerontocràcia.

Hora de guàrdia. El senyor vell a desaparegut. La senyora vella es torna invisible a base de treure’s la roba i tornat-se-la a ficar enmig d’uns suposats fogots menopàusics. Fa deu anys potser colava, però ara?? Total sol enmig dels expulsats, anar a fer el tomb per si tothom és a l’aula, la directora mirant a través de la finestreta mentre es deu ficar bé el silici perquè li doni més plaer. Kefa, ha provat de clavar-se agulles a les genives????

Ai xato em deixes la programació??? Val balbucejo. No l’he vista mai més. Li dic si me la pot tornar i m’etziba un reguitzell de problemes domèstics en plan ràtzia que m’horroritza. O sigui que la programació la tindré el dia abans d’entregar-la i encara gràcies.

El senyor vell apareix un moment, coqueteja amb la senyora vella i tot ignorant-me fan un cafè i marxen al departament. Mentrestant, els expulsats que s’amonteguen ( és divendres després del pati) i em demanen tota mena de burocràcia panòptica que encara no controlo. Penso en Eskorbuto, i em relaxo una mica. Sona el timbre. Marxo d’estampida a explicar la lliçó als patufets. L’economia de mercat. Jejeje. Porto un diari de l’Enric Duràn. Ja ho diu el grup que tinc al cap. L’infern és massa dolç.

Tweet

La senyora M., la meua llogatera, vertadera icona de la burgesia de la ciutat que fa bon olor està trista. No sap el què té i en la visita setmanal que li faig em diu que està plorosa. El seu menjador es podria llepar de net. Les fotografies de tota una vida decoren l’estança, retalls de vida en blanc i negre, i en color. El seu fill petit ha fet seixanta anys, i ja té vuit bisnets. Ploro i no sé perquè em diu.[@more@]

La senyora M. és d’ERC de tota la vida, s’hi va afiliar l’any 32 juntament amb la resta de la seua familia ( i suposo que també van afiliar a les criades, pirinenques primer i andaluses més tard). És catalana i no espanyola, de tant en tant m’ho diu però sempre han tingut una noia a casa ( la mare ja l’hi tenia). El seu menjador és silenciós, i a la tauleta que dona a la plaça hi han novel.les de la Rodoreda. És l’any Rodoreda i em fa gràcia rellegir-la, diu.

Soc el llogater més antic del seu bloc, i encara no li he dit que és el meu darrer any, em fa una mica de por, i més estant com està de plorosa. No em vol dir mai la seua edat, ja que diu que les senyores no la diuen mai l’edat. És coqueta i picarona, i sempre fa algún acudit una mica descarat.

Ara només em permet a mi pagar-li el lloguer en mà. L’altra  gent són extranys. Ella passa les hores a casa llegint i parlant per telèfon. Cada quinze dies  va a Barcelona a veure tota la collada de nets, bisnets i demés. A vegades va al cinema amb les amigues, ben mudades per si passa alguna cosa.

Li canvio la bombeta de l’habitació, té una habitació austera, amb un retrat de la Mare de Déu de Montserrat i la fotografia de la seua boda amb el seu home, en P., del qual sempre en fa referència en negatiu: aquell tontet, el pobre P. , etc.

La senyora M. em diu rient que els brigadistes internacionals eren molt guapos. Rossos. Alts. I que ella amb disset anys i una mica de francès es va fer amiga d’algún. Fa uns anys no va voler anar a veure’ls a l’homenatge que els feren perquè no volia que la veiessin vella. Al cap i la fí és una senyora.

La senyora M. viu, tot i que ja ha viscut molt, i la seua petita rutina diaria és una autèntica heroicitat. Repassa la vida que ha viscut i somriu mirant la plaça.

Dilluns, al igual que les vuit tardors anteriors li portaré un pot de mel pels constipats.

Tweet