La senyora M., la meua llogatera, vertadera icona de la burgesia de la ciutat que fa bon olor està trista. No sap el què té i en la visita setmanal que li faig em diu que està plorosa. El seu menjador es podria llepar de net. Les fotografies de tota una vida decoren l’estança, retalls de vida en blanc i negre, i en color. El seu fill petit ha fet seixanta anys, i ja té vuit bisnets. Ploro i no sé perquè em diu.[@more@]
La senyora M. és d’ERC de tota la vida, s’hi va afiliar l’any 32 juntament amb la resta de la seua familia ( i suposo que també van afiliar a les criades, pirinenques primer i andaluses més tard). És catalana i no espanyola, de tant en tant m’ho diu però sempre han tingut una noia a casa ( la mare ja l’hi tenia). El seu menjador és silenciós, i a la tauleta que dona a la plaça hi han novel.les de la Rodoreda. És l’any Rodoreda i em fa gràcia rellegir-la, diu.
Soc el llogater més antic del seu bloc, i encara no li he dit que és el meu darrer any, em fa una mica de por, i més estant com està de plorosa. No em vol dir mai la seua edat, ja que diu que les senyores no la diuen mai l’edat. És coqueta i picarona, i sempre fa algún acudit una mica descarat.
Ara només em permet a mi pagar-li el lloguer en mà. L’altra gent són extranys. Ella passa les hores a casa llegint i parlant per telèfon. Cada quinze dies va a Barcelona a veure tota la collada de nets, bisnets i demés. A vegades va al cinema amb les amigues, ben mudades per si passa alguna cosa.
Li canvio la bombeta de l’habitació, té una habitació austera, amb un retrat de la Mare de Déu de Montserrat i la fotografia de la seua boda amb el seu home, en P., del qual sempre en fa referència en negatiu: aquell tontet, el pobre P. , etc.
La senyora M. em diu rient que els brigadistes internacionals eren molt guapos. Rossos. Alts. I que ella amb disset anys i una mica de francès es va fer amiga d’algún. Fa uns anys no va voler anar a veure’ls a l’homenatge que els feren perquè no volia que la veiessin vella. Al cap i la fí és una senyora.
La senyora M. viu, tot i que ja ha viscut molt, i la seua petita rutina diaria és una autèntica heroicitat. Repassa la vida que ha viscut i somriu mirant la plaça.
Dilluns, al igual que les vuit tardors anteriors li portaré un pot de mel pels constipats.
