Un petó per la Teresa

La Teresa va ser la primera mestra de nenes al meu poble durant la república. Aquests dies remenant vells papers de la historia local he trobat més o menys com van ser els seus tres anys de mestra al poble. He descobert coses molt boniques però moltes més d'esgarrifoses. Entre aquests papers i el que em deia la iaia Assumpció he provat de explicar-ho.

[@more@]

Vas arribar quan feia només uns mesos  que s'havia proclamat la república. Per les fotos he vist que eres morena de cabell, tenies els ulls ametllats i la pell bruna. Eres una noia molt maca i tenies un posat de flamenca mostra segura del teu caràcter. Vas arribar al poble i et va agradar molt, era enmig del vermar i tot el poble feia olor de most.

Al primer dia de classe ja vas veure que quan hi havia feina al camp moltes alumnes es quedaven al tros per ajudar a casa. Tu vas anar fent. Va venir el mossén, i et va dir que cada dia a primera hora s'havia d'anar a resar el rosari. I tu vas dir que no. Que a primera hora, i a segona i a totes es feia la lliçó, i que després qui volgués que anés a resar.I les nenes van riure per davall del nas alleugerides. I sense que tu te n'adonessis, aquell gripau ensotanat et va començar a odiar, i a dir pel poble que no volies portar les nenes al rosari. I ensenyaves català i en català, i explicaves valors universals com la fraternitat i el fet de compartir. I vas escriure als teus pares dient-los que eres molt i molt feliç, que el poble era molt maco i que gràcies pel sacrifici de donar-te una carrera. I a les tardes anaves a passejar, i a llegir el diari fent un cafè al centre obrer, on els deixaves algun llibre. I et vas fer molt amiga d'aquell anarquista vidu, ja molt gran que et va tractar com una filla.I algún dia feies excursions pel terme amb les nenes i cantaveu cançons.

I vas fer dues amigues de poble també lliures com tu, i passejaveu, i els deixaves llibres. I vas començar a ensenyar francès a aquelles nenes  tot cantant una cançó que alguns pares es sabien i que es deia la marsellesa. I sense adonar-te vas començar a sentir-te part d'aquell petit poble.I quin somriure que feies!!

Un dia però passant per un carrer vas sentir un insult. I un altre. I tots en femení. I algú que t'insultava a tu per no creure. Quan creies en moltíssim més que no pas qui t'insultava. I anares fent. I un catorze d'abril vas fer una festa, on vau cantar cançons i vareu berenar. I vas explicar que era la república. I que era la llibertat. I que era i perquè servia un rei. Res i per a res.

 

I un dia, que era el dia de la república vau fer una festa. Amb el piano  vau cantar l'himne de riego, i els segadors i com no vau riure amb el francès de les txiquetes cantant la marsellesa. I s'ho vau passar molt bé.

 

I l'endemà la crueltat dels cobards. Quan vas arribar a l'escola, les parets, la porta i les finestres eren plenes de fem. La caverna dirigida pel gripau, amb el benplàcid d'aquell cacic amo del poble s'havia venjat de tu de la unica manera que sabien, d'esquena i sense raó. Però no vas plorar, encara que en tenies moltes ganes. I les nenes s'arremolinaren espantades al teu voltant. I les arpies, complagudes miraven i reien , i t'insultaven al cap del carrer. I tu vas treure pit. I vas passar enmig dels fems. I vas donar la lliçó. I ningú et va veure quan vas anar al servei a plorar. I quan es va acabar la classe vas estar a punt de tornar a plorar. Un grup d'homens, dels més probes del poble t'eperaven per netejar-ho tot. I les teues amigues. I aquell vell idealista. I no els vas deixar. I vas anar ben decidida a l'ajuntament. I et van cridar, insultar i humiliar. I el teu vell amic, que era l'unic regidor republicà els va cridar, i feu una cosa més. Havia trucat al governador civil. I va venir la Guardia Civil. I va obligar a l'alcalde que fes netejar els fems. I ho van fer de nit, com les raboses.

I no et van perdonar mai. I quan va arribar el maleït bienni negre foren recompensats els cavernicoles. I et van fer fora. I aquell dia si que vas plorar. I et vas abraçar amb les amigues i es vau prometre que s'escriurieu. I el aquell vell també va plorar. I les txiquetes, tot i saber  que se la carregarien van cantar la marsellesa i et van fer riure a mig plorar. I aquells homens, pobres, es van treure les boines i et  van mostrar els seus respectes, ells que no es treien la boina ni davant del gripau i les seues processons.  I vas marxar.

 

M'hagués agradat ser-hi per festejar-te. I per esperar-te a la porta de l'escola. I per què m'ensenyessis coses. I per fer-te petons. I que em deixessis llibres. I ensenyar-te algún racó de poble que no coneguessis. I que m'empenyessis tot picant-me l'ullet quan els alès es toquessin massa. I portar-te al gripau de la sotana a patades i obligar-lo a demanar-te perdó. I que em renyessis després per haver-ho fet . I abraçar-te. I que em robessis hores de son. 

 

Siguis on siguis, passes el que et passes una abraçada ben forta i un petó molt gros Teresa. 

Comentaris tancats a Un petó per la Teresa

Un petó per la Teresa

La Teresa va ser la primera mestra de nenes al meu poble durant la república. Aquests dies remenant vells papers de la historia local he trobat més o menys com van ser els seus tres anys de mestra al poble. He descobert coses molt boniques però moltes més d'esgarrifoses. Entre aquests papers i el que em deia la iaia Assumpció he provat de explicar-ho.

[@more@]

Vas arribar quan feia només uns mesos  que s'havia proclamat la república. Per les fotos he vist que eres morena de cabell, tenies els ulls ametllats i la pell bruna. Eres una noia molt maca i tenies un posat de flamenca mostra segura del teu caràcter. Vas arribar al poble i et va agradar molt, era enmig del vermar i tot el poble feia olor de most.

Al primer dia de classe ja vas veure que quan hi havia feina al camp moltes alumnes es quedaven al tros per ajudar a casa. Tu vas anar fent. Va venir el mossén, i et va dir que cada dia a primera hora s'havia d'anar a resar el rosari. I tu vas dir que no. Que a primera hora, i a segona i a totes es feia la lliçó, i que després qui volgués que anés a resar.I les nenes van riure per davall del nas alleugerides. I sense que tu te n'adonessis, aquell gripau ensotanat et va començar a odiar, i a dir pel poble que no volies portar les nenes al rosari. I ensenyaves català i en català, i explicaves valors universals com la fraternitat i el fet de compartir. I vas escriure als teus pares dient-los que eres molt i molt feliç, que el poble era molt maco i que gràcies pel sacrifici de donar-te una carrera. I a les tardes anaves a passejar, i a llegir el diari fent un cafè al centre obrer, on els deixaves algun llibre. I et vas fer molt amiga d'aquell anarquista vidu, ja molt gran que et va tractar com una filla.I algún dia feies excursions pel terme amb les nenes i cantaveu cançons.

I vas fer dues amigues de poble també lliures com tu, i passejaveu, i els deixaves llibres. I vas començar a ensenyar francès a aquelles nenes  tot cantant una cançó que alguns pares es sabien i que es deia la marsellesa. I sense adonar-te vas començar a sentir-te part d'aquell petit poble.I quin somriure que feies!!

Un dia però passant per un carrer vas sentir un insult. I un altre. I tots en femení. I algú que t'insultava a tu per no creure. Quan creies en moltíssim més que no pas qui t'insultava. I anares fent. I un catorze d'abril vas fer una festa, on vau cantar cançons i vareu berenar. I vas explicar que era la república. I que era la llibertat. I que era i perquè servia un rei. Res i per a res.

I amb el piano  vau cantar l'himne de riego, i els segadors i com no vau riure amb el francès de les txiquetes cantant la marsellesa. I s'ho vau passar molt bé.

 

I l'endemà la crueltat dels cobards. Quan vas arribar a l'escola, les parets, la porta i les finestres eren plenes de fem. La caverna dirigida pel gripau, amb el benplàcid d'aquell cacic amo del poble s'havia venjat de tu de la unica manera que sabien, d'esquena i sense raó. Però no vas plorar, encara que en tenies moltes ganes. I les nenes s'arremolinaren espantades al teu voltant. I les arpies, complagudes miraven i reien , i t'insultaven al cap del carrer. I tu vas treure pit. I vas passar enmig dels fems. I vas donar la lliçó. I ningú et va veure quan vas anar al servei a plorar. I quan es va acabar la classe vas estar a punt de tornar a plorar. Un grup d'homens, dels més probes del poble t'eperaven per netejar-ho tot. I les teues amigues. I aquell vell idealista. I no els vas deixar. I vas anar ben decidida a l'ajuntament. I et van cridar, insultar i humiliar. I el teu vell amic, que era l'unic regidor republicà els va cridar, i feu una cosa més. Havia trucat al governador civil. I va venir la Guardia Civil. I va obligar a l'alcalde que fes netejar els fems. I ho van fer de nit, com les raboses.

I no et van perdonar mai. I quan va arribar el maleït bienni negre foren recompensats els cavernicoles. I et van fer fora. I aquell dia si que vas plorar. I et vas abraçar amb les amigues i es vau prometre que s'escriurieu. I el aquell vell també va plorar. I les txiquetes, tot i saber  que se la carregarien van cantar la marsellesa i et van fer riure a mig plorar. I aquells homens, pobres, es van treure les boines i et  van mostrar els seus respectes, ells que no es treien la boina ni davant del gripau i les seues processons.  I vas marxar.

 

M'hagués agradat ser-hi per festejar-te. I per esperar-te a la porta de l'escola. I per què m'ensenyessis coses. I per fer-te petons. I que em deixessis llibres. I ensenyar-te algún racó de poble que no coneguessis. I que m'empenyessis tot picant-me l'ullet quan els alès es toquessin massa. I portar-te al gripau de la sotana a patades i obligar-lo a demanar-te perdó. I que em renyessis després per haver-ho fet . I abraçar-te. I que em robessis hores de son. 

 

Siguis on siguis, passes el que et passes una abraçada ben forta i un petó molt gros Teresa. 

2 comentaris

GRÀCIES ALBERT, GRÀCIES VICTOR

Els tardets plàcids a Vielha feren que poc a poc i de manera molt subtil m'anéssiu introduint  el gust per la poesia. He de reconeixer que n'havia llegit ben poca a la vida, una mica de Lorca pel rotllo social, una mica de Martí i Pol pel rotllo polític i una mica de Papasseit per que m'adonés del bonic que era el sexe oral.

[@more@]

Demà tinc un exàmen i aquesta tarda mentre estudiava – i també patia una d'aquelles petites depresions de vint minuts- maquinalment m'he aixecat i he anat a buscar un llibre de poesia. L'elegit: Miquel Bauçà .

 

He perdut la por de perdre

la raó. Senzillament:

no puc perdre una cosa

que mai no he tingut pas,

si mes no de la manera

 que la gent  creu  que la té,

que l'amara d'infaustesa.


He disfrutat ja sigui amb Els somnis, que és d'on és aquesta poesia com de Els estats de connivència. Seriosament m'ha agradat molt i no em pensava que pogués estar tantes hores llegint poesia, ara que veient com escric també haguéssiu pogut ensenyar-me ortografia no???

Després de disfrutar de'n Bauçà he anat a buscar Notes d'un vell brut de'n Bukowski. No sigui cas que la depresió torni. 

Comentaris tancats a GRÀCIES ALBERT, GRÀCIES VICTOR

Les hereves de Hitler: les funcionaries del departament d’educació

Aquest matí , parlant amb un amic de Balaguer ens hem adonat de què són les funcionaries, i els funcionaris es clar, d'educació la cosa que més s'assembla a les SS actualment. El Pedro Varela aquell??? sens dubte un pobre dimoni, un txitxarel.lo.

[@more@]

Soc professor subtitut, es a dir un lumpen total. Cada vegada que he d'anar als serveis territorials m'agafa una mena de por , em tremolen les cames i no se que fer.

Demanar qualsevulla cosa es converteix en un suplici, ja no et dic quan t'equivoques i no has portat fotocopiat aquell certificat. El fotocopien elles??? no es clar. Somriuen, miren el rellotge i malevolament et diuen que queden deu minuts. I tu, corre que corre per aquesta Lleida. Els conserges ja són així. A vegades he provat de fer-los reverències , com a mariscals que representa la seua àurea d'importància, però no els hi ha agradat. La frase que més vegades m'han dit és : "On vas!!!!". I jo quasi agenollat "Perdó, perdó, perdó, vaig a personal…." " Fins a les dotze no es pot pujar!!!!". Llavors jo m'espero pacient, sense atrevir-me a moure'm, callat, volent-me fer invisible. A les dotze i cinc  " Ja pots pujar" "Gràcies excel.lència, moltes gràcies".

Sé de bona font que fan una proba de dolenteria i que si ets bona persona no et permeten accedir a la feina. Ja he trucat a una ex meua " Segur que guanyes Maria Cinta!!!" .

Els dimarts surten els nomenaments, bé  espera que esperaràs fins a les dues i mitja, i res, van baixar totes i tots i se'n van anar a dinar. Jo al vestíbul amagat darrera un planta ja que el conserge anava ficant els cartells de tancat. Vaig poder escapar-me i vaig anar-hi l'endemà. 

El fet de què  siguin majoritariament dones no té cap mena de rellevància, he hagut de discutir-ho amb sexistes que no s'adonen de la realitat. El què em pregunto és de quin partit són??? Ja que són les mateixes que hi havia a l'era Pujol, misteriós, misteriós… haurem de trucar a l'Iker Jimenez i que ho investigui.

Una vegada jo realitzava una substitució d'una persona que tenia un càrrec directiu i vaig anar a una reunió/esmorzar als serveis trerritorials. Evidentment vaig ser parat i preguntat davant de tothom, " Millor no dir res" vaig pensar, tot recordant el què feien les SS als presoners soviètics ( els crucificaven amb filferro de punxes).

En fí que em fan molta por, no sé que fer ,si tornar a canviar una cosa de les destinacions o no .

Comentaris tancats a Les hereves de Hitler: les funcionaries del departament d’educació

Unes jotes, un bon sopar……i per què no, una mica d’ultraviolència.

Sant Sebastià és per a la gent del Masroig lo que és la Patum pels bergadans. El divendres vam quedar i per segona vegada aquest hivern vam sopar senglar al forn. Aquesta vegada però era amb pomes i bolets. Excel.lent!!! La Isabelita ens estima massa!!!!!!

[@more@]

Al voltant de la taula, de la nostra taula, ens vam assentar a devorar al pobre senglar. Era més petit que el de l'altre dia , per la qual cosa la seva carn va quedar més tendra i es desfeia a la boca. La Vilma, la gossa, va haver de conformar-se amb els ossos repelats i escurats ja que no hi va haver treva. Per regar-ho evidentment un bon vi, que som del Priorat!! Un magnum del Terrasses del Palacios i una reserva secreta que tenia l'Adrià, l'autèntica ànima pantagruèlica de la festa. Els postres, com sempre, coca amb crema de la Serra d'Almos. La meua aportació fou ratafia del Pirineu, per donar-me forces en la lluita contra l'imperialisme del patxaran: estomacals catalans!!!!!!!!

L'endemà vam anar al ball de jotes, el Coco Pere. A la vora de la foguera els que no som del Masroig intentavem esbrinar els entramats socials i populars en la rifa de les coques. Sona tot lo tardet la mateixa jota i poc a poc s'anima l'assumpte. També hi ajuda els gotets de mistela, vi ranci , moscatell i barreja. I unes avellanes torrades per fer-ho menys empalagós. Es van rifant els lots, el màxim fou de 400 eurons. Va estar molt bé. Estrenaven rifadors i també el relleu de la colla de grallers: La bota del racó . Van complir les espectatives, però no ens enganyem, quan el Juan Pere Mendez va agafar el micro es va desfermar la passió. Crits i el mític  "Marrotxans!!!! Som una pinya pinyonera!!!!!" i la gent bramava. Brutal!!!!!

Ah si l'ultraviolència!! Ja no ho recordava, res coses de poble. Resulta que estavem el sector més hooligan bebent i parlant sobre comseria un partit de futbòl fent servir de pilota en Salvador Sostres quan van arribar uns turistes del cinturó de Barna i un d'ells va tenir l'ocorrència de dir referint-se a naltros: "Mira estos deben ser los frikis del pueblo"  . Llavors, clar, el de sempre. "Fill de puta que et passa", " Et reventem aquí mateix subnormal". La seua amiga volia posar pau: "No sigueu així". " Calla malaputa i cuide't de tu" . L'imbècil, que nomès havia fet el comentari per impressionar als seus amics urbanites i fer-nos quedar com uns matats es va espantar molt. A altes hores de la nit sentia com deia a una amiga, "me querian matar, yo solo lo dije como broma" . Que es foti. Nosaltres als núvols els diem bromes, i ja se sap que les bromes porten aigua. Jo vaig marxar ben aviat- ja que aquest matí he anat a visitar un parell de cementiris on hi han enterrats aquests grans lluitadors per la llibertat que eren els maquis, però això pitxiflais ja són figues d'un altre paner- però no m'estranyaria gens que el pobre matat hagués sigut patejat a la matinada. En fí , si ha sigut així escopirem sobre la seua tomba …..i somriurem. Oi, oi i oi!!!!

 

Comentaris tancats a Unes jotes, un bon sopar……i per què no, una mica d’ultraviolència.

SUPERPUTA

Superputa (octubre de 2007)és el darrer còmic que m'he comprat. A pesar del títol no és cap còmic eròtic ni pornogràfic, és senzillament un altra manera de reflexionar des de punts de vista que mai ens plantegem.

 

[@more@]

El manresà Manel Fontdevila ( el de La parejita de El jueves) ha aconseguit deixar-nos de pedra amb la seua nova creació. La Pantera, una noia prostituta sofreix una metamorfosi i esdevé Superputa, defensora dels oprimits. Va nueta, si de pèl a pèl. Això ens aporta una prespectiva allunyada de vulgaritats i sexismes cutres. Recomanaria llegir aquest còmic a masclistes i feministes, així  tal volta acabéssin enrollant-se, ja que al cap i a la fí son el mateix.

La part masculina de la trama és protagonitzada per un home del temps, en Nicomédes Gómez el qual es torna heroi del poble i aliat/enemic de Superputa.

El guió és caòtic, recorda a alguns còmics americans dels setanta o del Crumb quan havia viatjant lisergicament per aquest París. Aquest fet pot tornar feixuga la lectura del còmic, pel que no el recomano a gent no avessada a llegir còmics. Tampoc es tracta de tenir un màster, però ja m'enteneu. El dibuix, rabiós i molt marcat s'esforça a traçar de manera molt cinematogràfica el cos de la protagonista , donant peu a visions quasi -m'atreviria a dir- tarantinianes o sergioleonianes.

Feia dies que no m'intrigava o emocionava un còmic nou, fresc modern i transgressor. Jo no seguia gaire l'editorial Glènat , només escadussers contactes per veure l'obra del també genial Carlos Jimenez però a partir d'ara anirem mirant.

El què encara no he tret l'aigua clara és la BSO del còmic, si ,si, he dit BSO, tots els còmics la tenen, els hi podem ficar nosaltres o bé els autors, però absolutament tots tenen música.  

Comentaris tancats a SUPERPUTA

Les lleidatanes segons Josep Plà

Josep Plà escriptor, feixista i botifler va passar un dia per Lleida i feu una lloança a les dones lleidatanes. El seu estil, deixant de banda la seua ideologia, no s'acaba de plasmar tant bé com en altres fragments. De totes formes això tant sols és un fragment de les Tres Guies (????) o alguna cosa així.[@more@]L'home es va assentar al sinofós de davant de casa i es va dedicar a mirar les txiques que pasaven.

Comentaris tancats a Les lleidatanes segons Josep Plà

Comics y cigarrillos

En Lluís, que m'estima molt. Parlo del Pingu pitxiflais!! que us acabo de pillar a tots/es!!!! jajajaja. Sense sal si us plau.

 Doncs això, el Pingu em guardava dos singles de la Banda Trapera  del Rio que sap que m'agraden molt, un d'ells té una cançó de les preferides a la vida, de les que esdevenen un himne personal, de les que t'identifiquen. Comics y cigarrillos.

 

[@more@]

 Comics y cigarrillos , és estar-se un dilluns a la tarda al sofà després de gastar-te un munt de diners amb còmics i haixix. És escupir-te a la cara, que matar-te i escupir-te sobre la tomba fa molta peresa i no paga la pena. La Banda Trapera del Rio és si no el millor de lo millor en punk que han parit els Paisos Catalans. L'actitut, flamenca, prepotent, desgavellada, decadent, traumàtica, bruta, patètica, genial i absolutament gamberra els converteixen en referents musicals. Jo tenia disset anys, ells molts, masses, quan van tocar a la llanterna de Mora d'Ebre. Dels millors concerts de la meua vida. Cops, escupinyades cap al públic, insults, baralles amb els pobres Gra Fort, que mai s'adenen de res. Ens vam gastar els diners amb l'entrada i vam beure vi de cal Jaumet que portava el Jessè. La gira del 93 era d'un disc recopilatori que es deia "Directo a los cojones", el van treure per fer quatre rals però almenys van fer una gira  que em va permetre veure'ls.
Comics y cigarrillos és renunciar a la mediocritat, és un univers nou, és somriures en soletat, és dormir poc i esgarrapar hores de son per acabar un còmic, és cendra i molles al llit, és riure a la cara dels pobres i les pobres que divaguen sobre que ets un freak o que ets infantil. Doncs molt bé, demana un credit , case't, tingues fills i vota a Esquerra tonteta.
Comics y cigarrillos és una banda sonora de la meva vida, és guanyar sense competir, que ja competiu valtros.
 
M'encanta fumar i m'encanen els comics. Son de les millors coses que m'han passat a la vida. Despertar-se al matí i trobar el llit plè de còmics i el cendrer sobreixint-se a la tauleta de nit és pura poesia, és esència i llibertat. T'estimo fum i t'estimo paper. 

Comentaris tancats a Comics y cigarrillos

Un sofà a Vielha i dos poetes

Després d'una temporada per les contrades montanyoses he tornat a la plana, per quant temps??? No ho sé, la darrera vegada que vaig anar a Lleida m'hi vaig quedar tretze anys.[@more@]

El sofà de casa  a Vielha era espectacular. Tou, ferm, espaiós, suau. Res a veure amb el sofà rocanrolero que tinc a Lleida on, segons l'antic propietari, hi havia dormit el Manolo Kabezabolo ( no vaig fregar ni res quan m'ho va dir) . El sofà de Vielha va ser testimoni de moltes coses, dels meus insults a la totalitat de la classe política, d'interessant converses de literatura ( la darrera amb el Victor fou sobre en Bauçà), d'enceses tertulies amb el flixanco sobre vosaltres, les alegries de l'incendi. Del Polònia, i de l'auge i decadència de Paco, l'autèntic heroi de Ventdelplà.

Hi ha dormit gent en aquest sofà aquests mesos, sa excel.lència Natx Ambteiks regidor de la CUP, el Kaiman, David l'Occità i la Georgette. Per cert el David des d'aquell sofà va reflexionar sobre era Val d'Aràn, l'Andorra occitana, i igual que aquesta traidora i compulsivament fenicia. Uns amics del sembragulles que pujaven de l'arròs també hi van dormir.

El sofà s'ha enfadat una mica amb naltros, sobretot de tant escombrar el menjador i netejar, ja que el marejavem. Naltros per si de cas diem que a Tarragona fa bon sol. 

 Doncs adéu sofà, adéu poetes companys de pis que m'heu ensenyat moltes coses de poesia i de literatura, adéu Fernando llogater campetxano, adéu mossén Henry, adéu escamot rasta-pijo-snow-tincunaudi, de veritat sou superpatètics i foteu fàstic niñatos!!!  Adéu clavell morenet, adéu sonats, adéu neu, adéu àligues, adéu romànic, adéu Pili i Montse, companyes del masrobat on treballava, adéu coordinador matat que ets un matat!!  Adéu Eladio, l'abogat de la Fatarella, adéu desmesurada presència policial, adéu imbècils que aneu a esquiar, adéu guiris que sou majoria, adéu puto tunel dels collons que la darrera vegada que et vaig travessar vaig menjar guardarails amb patates, adéu llengua aranesa que t'he sentit ben poc.

Bé doncs això, adéu occitània i curre-t'ho . 

Comentaris tancats a Un sofà a Vielha i dos poetes

El bar del Josep

L'altre dia van tancar un bar de lleida on anava sovint.Llàstima, era un dels llocs on feien els esmorzars més bons!!!!

[@more@]

A vegades a la ciutat ens podem inventar jocs aprofitant-nos de l'anonimat que t'otorga la massa. Jo alguna vegda m'he fet passar pel que no soc en algún bar, com un joc, com teatre, per riure vaja.

El bar del Josep era en un racó de l'eix comercial de la capital de ponent, la primera vegada que hi vaig anar nomès vaig observar, però l'endemà hi vaig tornar , i l'altre,  fins que em vaig fer habitual. Allí participava d'interessants debats futbolístics, amb en Josep soci de l'espanyol i altres persones. Molts dels parroquians eren socialment a anys llum de mí, havia directors d'entitats bancàries, homes de confiança del president de la diputació, algún abogat…en definitiva peperos i convergents. En Josep és militant del pp, jo suposo que ho és perquè no dona més de si però en fí.

Vaig començar a parlar de futbol, és molt fàcil. És qüestió de ser intransigent i no amollar mai, a part de fer d'entrenador. Entre divagacions futbolísitiques jo em fotia uns esmorzars brutals. Tot productes de lleida, l'embotit, l'oli, les tomaques, boníssim. Segur que hi ha bars de gent que es diu nacionalista i que no té els productes tant de la terra com els tenia en Josep.

molts dies quan arribava de treballar de nit era quan obria en Josep, i esmorzava abans d'anar a dormir. Més endavant i quan jo ja tenia un altra feina i anava a dinar, em menjava les restes de les tapes del dia ( les feia cada dia de bon matí) mentre part dels parroquians jugaven a timbes ill.legals amb el bar tancat, ell tancava a les dues de la tarda.

Recordo l'atemptat de Madrid estant allí, amb una ressaca brutal aquell dia esmorzava poc, en Josep em deia : " Ahir a la nit debia haver moltes txiquetes", " Moltes Txiveques Josep moltes Txiveques" li responia jo. Llavors la noticia va inundar el minúscul televisor marca prica. Tohom va callar, i he de reconeixer que tot i que vaig ser jo el primer en dir que havien sigut los islamistes la resta em va seguir. Allí ningú va acusar a la ETA tot i ser com eren els parroquians.

Passaren els dies i els esmorzars, havia dies que em guardava bacallà amb samfaina perquè sabia que m'agradava molt. Alguns dies, quan i dinava, mentre no venien els tafurs m'explicava els seus assumptes extramatrimonials i em demanava consell. " A mí que m'expliques Josep, que sé jo, que no veus que soc un pobre baliga-balaga??". Altres dies era jo el què el burxava dient-li que tots els del pp de lleida cabrien en mig bar seu, però no s'enfadava, deia que per política ell no s'enfadava. " Doncs jo si" li deia i mai em burxava.

Un dia de Sant Jordi jo feia parada amb el casal. Vaig fer un descans per anar a esmorzar i vaig anar allà. Vaig esmorzar i al cap d'una estona quan marxava en Josep em va seguir i em va dir: " Miquel, que n'has fet alguna?'" jo perplex no sabia que dir-li, llavors em va explicar que mentre jo esmorzava hi havia vestit de paisà un mosso d'esquadra. Aquest que era del mateix poble  que Josep li havia preguntat per mí. "Que hi feia jo allí" també " Si em coneixien molt" etc… un Colombo vaja, ja que amb lo fitxat que estic nomès calia que mirés a l'ordinador.  En josep va dir-li que jo era un client i amic i que nomès era un pobre mestre d'escola, la Roser, la dona de'n Josep també hi va intervenir: " Si és molt maco el Miquel!!!". A pesar de tot en Josep va trobar bé advertir-me, em va dir nom i cognom d'aquell benaventurat i del poble que era, em feu una breu biografia. Era el típic noi de poble de Lleida que s'espanta de la granja i dels olivers i es fa mosso.  Jo vaig valorar molt l'actitud de'n Josep, em vaig sentir una mica de la família, no sé em feu sentir molt bé.

L'altre dia vaig anar a esmorzar-hi per darrera vegada. Entrepà de xolís del Pallars, sant Miquel olives de les Garrigues i un cigaló d'anís del mono. Vam brindar amb cava del Penedès i en josep em va improvitzar un discurs que quasi m'emociona:

"Aquets noi, comuniste, terroriste i sepàratiste ens l'estimem molt jo i la Roser,  encara que sigui d'aquests del CUP, que son uns poques -vergonyes!!! Que et vagi molt bé la vida i si mai vens al poble trucan's" Ens vam donar els telèfons i les mans, dos petons a la Roser i adeu-siau.

Ara la feina serà meua per trobar un bon bar per esmorzar-hi bé.

Comentaris tancats a El bar del Josep