A aquest senyor li importa un rabe el món militar, de fet està brindant tot maleint la memoria de Felip V i la seua descendència. Us fico un conte que he escrit per un concurs ( o alguna cosa així) que fa l'interessantíssim col.lectiu Negres Tempestes. A veure que us sembla.
[@more@]
El General Bum-Bum
Els soldats estaven arremolinats rere l'únic munt de terra que podia protegir-los dels projectils enemics. Havien escoltat la radio. Sabien que en poca estona vindria a arengar-los el mateix general de divisió!!!
Era negre nit, plovia i tot era un pasterot fangós. Van veure arribar el cotxe amb les banderoles del general, bé les banderoles, calefacció, seients de pell, i fil musical. El cotxe es va aturar i en va sortir el general; el general Bum-bum. Satisfet d'ell mateix, panxut, bigotut i acabat d'afartar. Va estirar les cames i va respirar fort.
-Olor de polvora!! -va exclamar rellepant-se els llavis.
Esbafegant, mig relliscant i amb molta cura de no embrutar-se va anar acostant-se a on eren els soldats. Mentre trampejava els tolls i el fanguitxer general anava pensant en el berenar de melindros amb xocolata desfeta que es cruspiria a la tarda, quan acabés amb aquells pollosos.
Per fi va arribar. La primera reacció fou reprimir una arcada que li pujava gola amunt. L'assistent, al qual la resta de soldats consideraven un enxufat, un pilota i un indesitjable es va quedar al cotxe , seguint les ordres estrictes del general.
Quan va poder reprimir els fàstics, el general Bum-Bum va observar detingudament els soldats. Feien pudor, anaven malfarjats i ni tant sols s'aixecaren per quadrar-se quan ell va arribar. Els uniformes esparracats feien difícil distingir la graduació d'aquells homes, a part de què duien el pèl molt llarg i mal afaitats.
-Soldats!!!-va cridar intentant que el pit inflat superés el voluminós estómac.
Per fí els soldats es quadraren amb molta galbana.
-A les seues ordres general- cridaren a l'unísson.
-Soldats!!!! sou l'orgull de la pàtria. La vostra sang que vessarà i omplirà aquesta terra serà un record per les futures generacions. Passareu a la posteritat com a vertaders herois. No puc reprimir un sentiment d'enveja vers vosaltres, ja que jo amb les obligacions del meu càrrec ( rapidament li vingueren en ment els melindros i la noia bonica que li feia de criada) no puc veure de les fonts de la inmortalitat tal i com fareu vosaltres amb el vostre sacrifici.
Els soldats, miraven a tot arreu menys al general, que ja es veia inmortalitzat en algun retrat a l'oli arengant a la tropa.
Ell mantenia una postura de perfil clàssic, o almenys això creia ell, amb la mirada a l'infinit i una cama més alta que un altra. Amb una mà s'aguantava la faixa de general, mentre que amb l'altra manipulava infantilment el mànec del sabre que duia.
-Prendre la cota 201 és vital pel nostre país. Sé que es difícil i que la majoria morireu, però no patiu, disposem de més soldats, els quals també estan disposats a donar la vida igual que vosaltres. Quina enveja que em feu, repeteixo, quina enveja!!
Un dels soldats, obrer i de família humil va dir:
-I per què no hi vas tú, munt de fem????
El ritme cardiac de general va augmentar perillosament. L'havia tractat de tú un pollós de les trinxeres, i li havia dit que si hi anairia ell!!!!!! A part de l'extrany insult, es clar!!La sang li va pujar al cap i es va ficar quasi de color lila de l'enrabiada.
-Soldat!!!- va mig balbucejar- el faré afusellar per desacatament, li recordo que soc un superior!!!!!!
El soldat va girar-se mirant els seus companys i va dir:
-Mireu !!!Tenim davant un cobard i un traïdor a la pàtria.
La resta de soldats van abaixar els fusells en direcció el panxut, que suava i estava blanc com la llet.
-No pot ser, això és sedició!!!!- els va cridar mentre dissimulava els balbuceigs eixugant-se la cara amb un mocador.
-Mireu el cobard!! Així que vols trair la nostra pàtria? Nosaltres, el poble et nomenem heroi, patriota i tot el que vulguis– li va espetar el soldat portantveu. L'hauriem d'afusellar- va concloure.
Tots els demès soldats feren que si amb el cap. El general plorava, feu un intent de marxar però d'una estrabada el feren quedar.
-Tens l'oportunitat de passar a la posteritat com un heroi. Tens l'oportunitat d'escriure les més glorioses pàgines de la història de la nostra pàtria. Que la teua sang regui el terra i visqui eternament en les noves generacions!!!
La resta de soldats aplaudiren les paraules del seu company. Tregueren el sabre del general de la seua funda li posaren a la mà i a l'altra mà li feren aferrar una bandera de la pàtria. L'home, mancat de qualsevol autoritat, dignitat i sense capacitat de fer por com fins llavors plorava a cor que vols.
-Fills de puta- somicava.
Amb la punta de les bayonetes el feren pujar el terraplè mentre aplaudien i li cridaven- Heroi!! ets l'exemple a seguir, ens fas molta enveja!!!!
Plorant com un nen el general Bum-Bum va recorre uns metres de la no-man's-land, va ensopegar diverses vegades fins que una granada enemiga li va arrencar les cames, va udolar una estona fins que uns franctirador massa humanitari li esbotzà el cap. La seua darrera visió fou cap al cel, on una parella de corbs ja l'oloraven i esperaven el moment adequat per buidar-li els ulls.
Els soldats aplaudiren i digueren- Així que això és un salvador de la pàtria???
-Es veu que si- va contestar un.
-Doncs quina puta merda.
Abandonaren la posició just quan l'assistent pujava per informar-los que la guerra havia acabat!!
-I el general???-va preguntar-los.
-Ha mort mentre estava cagant, ha sigut molt patètic.
-A més ens estava dient frases derrotistes i antipatriòtiques, em redactat un informe.
-Quin bastard!!!- va dir l'assistent.
I se n'anaren tots amb el cotxe del general a celebrar que la guerra havia acabat.
Segurament al fons del cor de molts dels corredors que havien d'anar a la cursa trobariem una desilusió, real, vertadera, sense gens de maldat ni mala fè. Molts suposo que no tenen res a veure ( en el fons ) amb la mala llet dels patrocinadors ni amb el neocolonialisme gens dissimulat de gran part de l'organització. Jo pobre de mí segurament no coneixeré gaire el tema, però pel que he sentit i sobretot llegit, no puc de cap manera sentir-me trist ni afectat per això.
La Isabelita ja ens havia avisat. Els caçadors del Masroig li havien donat un bon tros de senglar i ella va pensar en naltros.