L'altre dia van tancar un bar de lleida on anava sovint.Llàstima, era un dels llocs on feien els esmorzars més bons!!!!
[@more@]
A vegades a la ciutat ens podem inventar jocs aprofitant-nos de l'anonimat que t'otorga la massa. Jo alguna vegda m'he fet passar pel que no soc en algún bar, com un joc, com teatre, per riure vaja.
El bar del Josep era en un racó de l'eix comercial de la capital de ponent, la primera vegada que hi vaig anar nomès vaig observar, però l'endemà hi vaig tornar , i l'altre, fins que em vaig fer habitual. Allí participava d'interessants debats futbolístics, amb en Josep soci de l'espanyol i altres persones. Molts dels parroquians eren socialment a anys llum de mí, havia directors d'entitats bancàries, homes de confiança del president de la diputació, algún abogat…en definitiva peperos i convergents. En Josep és militant del pp, jo suposo que ho és perquè no dona més de si però en fí.
Vaig començar a parlar de futbol, és molt fàcil. És qüestió de ser intransigent i no amollar mai, a part de fer d'entrenador. Entre divagacions futbolísitiques jo em fotia uns esmorzars brutals. Tot productes de lleida, l'embotit, l'oli, les tomaques, boníssim. Segur que hi ha bars de gent que es diu nacionalista i que no té els productes tant de la terra com els tenia en Josep.
molts dies quan arribava de treballar de nit era quan obria en Josep, i esmorzava abans d'anar a dormir. Més endavant i quan jo ja tenia un altra feina i anava a dinar, em menjava les restes de les tapes del dia ( les feia cada dia de bon matí) mentre part dels parroquians jugaven a timbes ill.legals amb el bar tancat, ell tancava a les dues de la tarda.
Recordo l'atemptat de Madrid estant allí, amb una ressaca brutal aquell dia esmorzava poc, en Josep em deia : " Ahir a la nit debia haver moltes txiquetes", " Moltes Txiveques Josep moltes Txiveques" li responia jo. Llavors la noticia va inundar el minúscul televisor marca prica. Tohom va callar, i he de reconeixer que tot i que vaig ser jo el primer en dir que havien sigut los islamistes la resta em va seguir. Allí ningú va acusar a la ETA tot i ser com eren els parroquians.
Passaren els dies i els esmorzars, havia dies que em guardava bacallà amb samfaina perquè sabia que m'agradava molt. Alguns dies, quan i dinava, mentre no venien els tafurs m'explicava els seus assumptes extramatrimonials i em demanava consell. " A mí que m'expliques Josep, que sé jo, que no veus que soc un pobre baliga-balaga??". Altres dies era jo el què el burxava dient-li que tots els del pp de lleida cabrien en mig bar seu, però no s'enfadava, deia que per política ell no s'enfadava. " Doncs jo si" li deia i mai em burxava.
Un dia de Sant Jordi jo feia parada amb el casal. Vaig fer un descans per anar a esmorzar i vaig anar allà. Vaig esmorzar i al cap d'una estona quan marxava en Josep em va seguir i em va dir: " Miquel, que n'has fet alguna?'" jo perplex no sabia que dir-li, llavors em va explicar que mentre jo esmorzava hi havia vestit de paisà un mosso d'esquadra. Aquest que era del mateix poble que Josep li havia preguntat per mí. "Que hi feia jo allí" també " Si em coneixien molt" etc… un Colombo vaja, ja que amb lo fitxat que estic nomès calia que mirés a l'ordinador. En josep va dir-li que jo era un client i amic i que nomès era un pobre mestre d'escola, la Roser, la dona de'n Josep també hi va intervenir: " Si és molt maco el Miquel!!!". A pesar de tot en Josep va trobar bé advertir-me, em va dir nom i cognom d'aquell benaventurat i del poble que era, em feu una breu biografia. Era el típic noi de poble de Lleida que s'espanta de la granja i dels olivers i es fa mosso. Jo vaig valorar molt l'actitud de'n Josep, em vaig sentir una mica de la família, no sé em feu sentir molt bé.
L'altre dia vaig anar a esmorzar-hi per darrera vegada. Entrepà de xolís del Pallars, sant Miquel olives de les Garrigues i un cigaló d'anís del mono. Vam brindar amb cava del Penedès i en josep em va improvitzar un discurs que quasi m'emociona:
"Aquets noi, comuniste, terroriste i sepàratiste ens l'estimem molt jo i la Roser, encara que sigui d'aquests del CUP, que son uns poques -vergonyes!!! Que et vagi molt bé la vida i si mai vens al poble trucan's" Ens vam donar els telèfons i les mans, dos petons a la Roser i adeu-siau.
Ara la feina serà meua per trobar un bon bar per esmorzar-hi bé.
