ESCOPIRÉ SOBRE LES VOSTRES TOMBES…….i somriuré

uppps

Tweet

Despenjo el cuadre del Che. Del primer dia que hi és. M’estimo aquell cuadre, el vaig dur un mes dins a la motxilla per l’illa de Cuba. El despenjo perquè tot s’acaba. Tardet i primavera a la capital de ponent, vegueria de Ponent per quí no ho sàpigui. El despenjo i marxo, i aprofitant la primavera, les orenetes i la neteja que la pluja a fet, Miquel Gil i els seus fandangos pel casc antic.[@more@]

Estic enrabiat. "M’han augmentat la dosi" m’ha dit la vella xaruca que substituïa. " De pam i mig" he pensat en veure els seus ulls de plat. "Gràcies xorca" he pensat veient que no em deixava acabar el mes per dos dies i que s’havia donat d’alta en divendres negant-me així el cap de setmana subvencionat pel fürher Montilla.

Escolto Miquel Gil amb el cuadre del Che adesat al seient de darrere del meu cotxe, tocant del got "Barraques de Patum", semblem tots/es fills/es del mateix capellà. Passejo però al meu cap retrona "Substitut" dels Who. Ni Beatles ni Rolling, els Who i els Jam compadres malpaios.

Primavera i el Segre desparramat. I de sobte " ets una fada, ets un follet, ets la reina de les flors" un somriure inesperat i una mirada que sembla còmplice. Còmplice????? No pot ser, però m’ha agradat molt ser mirat per una mirada tant bonica d’uns ulls tan preciosos. El tímid "ei" i el discret segón plà. El meravellós "ei" i l’encantador segón plà. Precipitacions damunt París que diria Antonia Font, i el sol ponent-se a Lleida, que com que no té horitzó ho compensa amb colors càlids, com el "ei" i com la mirada, i com el discret segón plà.

I Miquel Gil cantant fandangos, els Who cantant "Substitut" i els Gorillaz amb l’electropop fent-se pas. No és pas mal dia ,que Garth Ennis ha tret còmic nou i a l’Avui parlaven de’n Crumb i el seu suposat masclisme. Ho masclisme del tot perquè negar-ho. Olors de pell adobada, d’espècies, de gent i els gitanos al carrer parlant, com sempre català. I el Segre que surt de mare perquè vol.

Cavallers pletòric, casc antic en esència. Àfrica és al carrer, i Àsia, i tothom excepte França i Espanya que només saben fer nosa.

Però al cap i a la fí, un "ei", una mirada i un discret segón plà.

 I mirant-me el cuadre penso: visca la Falcata.

Tweet

Tweet

Mossén Lluís no era gaire alt, tenia poc pèl i suava molt. Val a dir que també patia una cosa poc freqüent a la post-guerra, sobrepès! Mossén Lluís duia la sotana, i quan feia més d’una passa esbafegava.  Mossén Lluís, és un dels molts sacerdots estranys que a la vida o bé entre papers he anat trobant i que crec , que mereix ser mencionat.[@more@]

Març 1948. Algún lloc del Priorat. La Guàrdia Civil aplica la llei de fugues a dos xicots. El més jove 22, el més gran 26. Per coses del destí un va quedar mort amb l’esquena travessada al terme d’un poble, a pocs metres l’altre, també amb l’esquena travessada, i també per trets, al terme d’un altre poble.

El que quedava viu fou dut a la caserna-cuartel provisional d’un dels pobles, construïda expressament pel suposat perill maqui. L’altre, cadàver, va haver d’esperar  al jutge de pau de l’altre poble per aixecar el cadaver. La burocràcia és sempre la burocràcia. Deixaré per un altre dia les detalls del cadàver d’aquell noi, el qual el jutge de pau, el meu iaio, m’explicà més d’un cop.

Una vegada el cadaver fou aixecat i el presoner ferit fou transportat a la caserna, va començar l’horror. Tortures i més tortures sobre el cos ja prou malmès d’aquell jove buscant en les mans hàbides de sang dels torturadors respostes. Quines? Doncs les de sempre. quants, qui, com , on, què. El per què ja se’l sabien, doncs en formaven part.

Prop de la caserna, un fill del poble que era sacerdot i que es deia Lluís, com el patró del poble veí i que degut a una infreqüentíssima angina de pit havia tornat allà a reposar, s’esgarrifà pels crits que sentia. Que deu ser això? es preguntava, tot i que ja sabia que els civils havien tingut sarau. Ell, en Lluís, val a dir que coneixia ben poc la realitat del carrer, feia molts anys que treballava ( ejem)  d’adjunt-ajudant-secretari-interventor del bisbe de Tortosa, els límits del bisbat del qual arriba fins a mitja comarca. De fet, no tenia parròquia, i el sobrepès, l’esbafeg i l’angina de pit responien a la seva privilegiada situació.

Ben decidit va anar a la caserna a veure que eren aquells crits. En veure-ho va exigir immediatament tracte cristià a aquell presoner. Els Civils el feren fora, bé els civils i les autoritats locals que també paticipaven en la orgia d’odi. Hi tenien tot el dret ja que havien guanyat la guerra. "Maleïts andalusos amb tricorni!!" va diguè dir mossén Lluís. Esbafegant va anar a escriure al bisbe, al governador civil i al militar, a l’alcalde no va caler ja que amb la camisa blava tacada de sang era un dels torturadors, mes faltaria, per això es va guanyar la croada. Dos dies després el noi va morir. La versió oficial fou que havia intentat fugi i es veieren en l’obligació de disparar-lo. La versió real és la que totes sabem.

Mossén Lluís no va trobar cap resposta a les seues enèrgiques portestes, o almenys pensava ell. Encara no feia un mes de tot plegat una epistola del bisbat li anunciava un nou destí. Veneçuela. Allí va acabar els seus dies mossén Lluís.

Qui era mossén Lluís? o més ben dit què era? un imbècil que no s’adonava de res?, el típic i minoritari cristià bona persona que et cau bé i no i pots fer res?  un innocent? un inconscient? No ho se pas què era, només sé que en el clima de terror en què vivien els i les que havien perdut la guerra i patien la pitjor post-guerra del món, fou l’únic ser humà que va bellugar un dit per aquell pobre noi. Un mossén i un maqui, paradoxal o no, curiós segur.

Mossén Lluís, Josep Gargalló i Ribas, i Joan Morell i Fonseca . Salut!!!!!!!!!!!! 

Tweet

El vaig veure just entrar a la cambra. Vaig anar cap a a ell. Vaig demanar permís i el vaig acariciar. Vaig olorar-lo. El vaig apretar al meu pit dur com era. Indubtablement em vaig excitar.

[@more@]

Feia un dia preciós, un dia fantàstic per pul.lular per les carreteres bastant buides del Pallars. Havia quedat amb altres però no em pensava que el veuria, i molt menys que el podria tocar, acariciar, olorar i més.

Quan vaig entrar a la cambra no vaig estar ni trenta segons que ja el tenia als dits. Un autèntic fusell ametrallador Fontbernat de 1938, Indústries de Guerra de la Generalitat. Brutal. Vaig ficar el carregador, vaig  montar el percutor i me’l vaig arrapar al cos. Em vaig traslladar al front d’Aragó, divisió 127? columna Macià-Companys. És l’arma més mortifera construida a la nostra terra a part de la Caixa. És el coltell del segle XX. Llàstima que tot anés com anés. Quina gran arma!! Preciosa, bonica, metall gris blavós, fusta de roure del ripollès, model millorat dels alemanys. Fontbernat arma del poble català. El desitjo amb totes les meues forces, és una peça excepcional sense dubtes. Evidentment està inutilitzat, com tot el què es col.lecciona però és una peça per tenir al menjador de casa pèr què hi juguin els nens i les nenes, que si no et surten els crios del psoe i tens un problema. La pistola Ascaso, la carabina Manresa, el fusell ametrallador Fontbernat i el Coltell dels Almogavers. Les armes catalanes. Bé ,i el trepitxeo, la nostra arma més cruel i efectiva. Brufau, Pujol, Sala Martín……parlem?????

"El vols??" va dir el seu propietari.

"El vull" vaig dir jo maquinalment.

El vull i el desitjo hagués pogut dir-li. Ja veurem .

Tweet

Ahir, al centre on lumpenproletariejo ara mateix, vaig ser testimoni d’una coacció brutal per part de l’equip directiu a tota la comunitat que integra el dit centre.[@more@]

Eren les dotze acabades de tocar. A classe, els txipiriflautics feien feliços i en silenci uns exercicis sobre causes i origens de la Gran Guerra. De sobte s’activà la megafonia de dins de les aules i la veu director va irrompre dient: " A partir de la meua senyal tots farem un minut de silenci per protestar pel vil assassinat d’un Guardia Civil per part d’ETA". Totalment intolerable! Els nens em van mirar, suposo per la cara de mala llet que vaig ficar, i com que ja estaven tots callats no vaig dir res. Però vaig xiular la cançó del Paufet, de manera mig inconscient suposo, però vaig xiular. De fons vaig sentir com l’Aleix li deia al Ferran. "Mira xiule!" És repugnant utilitzar nens per fins polítics, no sé com no li cau la cara de vergonya al director per fer aquestes coses. El fotut del cas és la nul.la possibilitat de defensar-te que tens quan et trobes en una situació així. No obeir significa haver ficat tu la bomba. Vergonyós. El fet de trobar-te atrapat a classe, sense possibilitat de parlar, i més amb canalla petita, em va donar molta ràbia. Sempre donant valor a unes vides més que a les altres. Les gairebé 25 dones assassinades pel feixisme masclista no conten per res. L’empresonament de’n Franki no conta per res. Hi ha morts que valen més i se’n treu més rendiment. Comdemnar l’atemptat, que fàcil. Inflar-se ficant cara de pena. I ja està, ni reflexió, ni tant sols justificar el minut de silenci que acabes de fer. Lo pitjor, però , és no poder debatre res. Jesús, el pressumpte fill de Josep, deia un insult ideal per aquesta gent: "Sepulcres blanquejats" podrits per dins, clar.

Aquests son els valors dels progres, transvassar, mentir, manipular i la unitat d’espanya i el rei que no les toqui ningú. Per esgarrifar-se. Al tardet vaig arribar a Falset a dures penes per la xerrada antitransvassament que organitzavem el CIP, i encara em vaig enfadar més en sentir al pagès de la Ribera que ens explicava la classe de bandits que ens governen. Indubtablement l’adjectiu  "Antisistema" cada dia pren més sentit. Veient aquet inmens munt de fem que voleu que sigui???

I deu punts per la gent de Polònia i pel seu record al Franki.

Tweet

I xerro amb un col.lega de la comarca mentre acarono al Jusep Maria,
que s’ha d’anar acostumant al meu aulor. M’explica les repepercusions
entre el jovent de Perpinyà de la crisi dels anys vuitanta.

Al
cinturó de Barcelona , joves es ficaven samarretes de grups heavys i
pantalons estrets. A les ciutats dormitori angleses els joves
reaccionaven contra el passat cultural hippi rapant-se,  a
Perpinyà però s’extengué una peculiar moda: el robatori de cotxes.[@more@] "Tothom ho feia" em diu el col.lega. Era fàcil, divertit i es pagava bé si t’ho curraves. 

Tweet

I xerro amb un col.lega de la comarca mentre acarono al Jusep Maria, que s’ha d’anar acostumant al meu aulor. M’explica les repepercusions entre el jovent de Perpinyà de la crisi dels anys vuitanta.

Al cinturó de Barcelona , joves es ficaven samarretes de grups heavys i pantalons estrets. A les ciutats dormitori angleses els joves reaccionaven contra el passat cultural hippi rapant-se,  a Perpinyà però s’extengué una peculiar moda: el robatori de cotxes.[@more@] "Tothom ho feia" em diu el col.lega. Era fàcil, divertit i es pagava bé si t’ho curraves.  La qüestió era tenir els contactes adequats

Tweet

Amb 21 anyets, la pobra besàvia va haver de marxar cap a Barcelona a treballar a " El país de las golosinas" o alguna cosa així per allà al Portal de l’Àngel. El seu home no feia ni una setmana que era enterrat. I el seu cunyat firmava dèbits amb la cooperativa enyorant-se de la pampa i d’aquell cel tan gran que hi ha allà a l’altra banda de l’atlàntic.[@more@]

 Ma iaia i son germà es van quedar amb els seus avis, fets pols encara per la pèrdua d’un fill, pensant en a veure si la nora feia sort per Barcelona. Passen els anys i la besàvia torna de Barna. Amb una mica d’estalvis, un total rebuig als dolços i l’hàbit de fumar d’amagat.

Al poble havia vingut un home d’Horta de Sant Joan a fer de jornaler. El meu nom prové d’ell, com el del meu pare. Era un republicà convençut que llegia l’Esquella de la Torratxa i la Campana de Gràcia. Es va casar amb la besàvia. Amor? necessitat? Qui sap, però van estar bé mentre van estar junts. Ell no anava gaire sovint al seu poble, per no dir mai. Es veu que li havia dit quatre de fresques a un senyoret i per això va emigrar cap aquí dalt. Fumava molt, com jo i sempre lamentava amb un somriure quan li despareixia tabac, fent veure que es descontava o mal fixava, tot sigui per la costelleta. Quan es va casar amb la besàvia a ma iaia li van dir. "Mira serà ton pare". "No" va contestar, " lo pare es va morir!", " Bé doncs serà l’oncle". De fet però i segons ma iaia sempre es va comportar com un vertader pare.

Durant la república, com era d’esperar tot va anar bé. La iaia acabada de sortir de l’escola on havia tingut una mestra que mai oblidaria  i que a vegades xerrava de política amb l’Oncle, va començar a festejar amb el iaio. El germà gran del meu besàvi ja anava més lleuger tot i tenir deutes encara amb el sindicat. I l’Oncle i la besavia anaven fent. I llavors la guerra.

I el futur gendre de ma besàvia voluntari amb la Columna Macià Companys. I l’Oncle es veu que va estar casi tota la guerra renegant.  I el germà gran del meu besàvi, convertit de sobte amb un revolucionari, cremant els arxius del sindicat, mirat amb perplexitat pels revolucionaris de tota la vida, que no entenien res i a més a més demanant sexe amb les pubilles de l’ol.ligarquia local. Durant els deu anys que es va passar a la presó de Tarragona els fatxes del meu poble deien a la família " Està tancat per imbècil, no per roig". I el fill petit de ma besàvia cridat a combatre. La seua darrera frase al poble, al capdevall del carrer de la Barceloneta va ser: " A mí que em fotin un tiro al cap si m’han de pelar, si no  no se’n sortiràn". Bomba incendiaria al cap d’unes hores. Cames arrancades i la resta del cos arrasat pel fòsfor de la bomba fabricada a l’alemanya de l’Adolf. Quinze dies agònics sense poder parlar, ja que no tenia cara, però dient adéu amb la mà. I un cosí de ma iaia, orfe de petit com ella a fer els tràmits i a veure’l a l’hospital. I a buscar els diners que duia amagats al compartiment secret del cinturó, hàbit habitual a la família fins als seixanta. Els diners que la besàvia li havia donat perquè no li faltés de res i que a pesar de la duresa del moment fou de les primeres coses que la besavia li va dir al nebot. I ell, el primer secretari de la revolució  i primer secretari del movimiento, de fet era secretari de professió, arreglant el transport del cadaver i buscant els diners entre les pertenències del seu cosí mort. Tenien els dos 21 anys i havien crescut junts.

I el gendre de la besàvia perseguit per catòlic i fotent trets per Catalunya. Paradoxal si més no. I els bombardejos totalment ignorats per la besàvia, que es quedava a mirar els avions des de l’esgorfa. Fumant, clar. I un altra vegada vidua. L’oncle va morir d’un cop de sang un dia de la guerra. No va arribar a veure el repugnant tretze de gener, eufemisticament denominat " dia de la liberación", quan els regulars rifenys van desfilar pel poble grapejant noies com ara la iaia, sota la mirada sòrdida dels que havien guanyat, vestidets de blau al cantó dels oficials espanyols. I el germà gran del meu besàvi intentant escapar però anant de plè a un control militar, es veu que els fatxes tenien raó, era idiota perdut.

Quan em va caure a les mans la llista de sospitosos de desafecció que Falange feu al meu poble vaig estar molt orgullós de que la iaia fos la tercera.

Tweet

Les darreres setmanes he anat fent, com la gent de Benavent.

[@more@]He ballat los Chichos dins una muralla romana de Tarragona. M’he manifestat per Sueca, Alacant i per Berlín. He fet d’empresari a Lleida. He explicat als alumnes de Tremp que Ferran VII era un idiota.He begut l’excel.lent vi de l’Adrià amb un alemany, una de Barcelona, l’Onofre i la Magarrufa, que ara se mos farà sevillana i olé! He trepitxeat estelades a la Vilella Baixa admirant art africà. He comprat postals dels anys vint escrites per uns parents de cal Cristo de Falset. He begut cervesa amb el vei de devall mirant lo barça. He travessat França amb cotxe. He sigut escortat per dos angels de l’infern per les afores de Munich. M’han perdut unes hores la motxilla al Prat. M’he mort de vergonya per no haver-me llegit abans "Las venas abiertas" del Galeano. He anat a veure Iron Man. He ballat Antonia Font i li he fet escoltar a l’Onofre a mill.lers de kilòmetres de distància(la cançó de Love song). He regalat una estel.lada a la Magarrufa . He fet de turista en uns disturbis que no eren desallotjaments. He escoltat KOP a tota hòstia sol a la Falcata. He encartellat pel Priorat. M’he indignat amb els que és fiquen amb en Natx al seu bloc. He fet fotografies del pont de pedra de la sèquia del meu poble ara que l’he localitzat per fí. He descobert que enguany fa 300 anys que el Carrasclet matava espanyols a la comarca, gens malament tot i ser de Capçanes. He tocat el clàxon cada dia laborable a un pastor a Menàrguens. He canviat els pneumàtics allà on em va dir el Mosso, i si , m’han fet rebaixa. M’he comprat el Combat Rock dels Clash en vínil. He punxat el maxi-single Michael Caine dels Madness a Schönhauser Music de Berlín fumant i bebent al mateix temps. Una Berliner,mmmmmmmm!!. He passat a tot hòstia amb l’Onofre pel davant a la tomba del soldat sovietic desconegut quan sortia el sol. Imatge plasticament brutal. He assistit a una llarga, aburrida i pesada junta d’avaluació. He conduit centenars de kilòmetres. He triat, amb la Isabelita, el gat  que em quedaré ( és totalment negre i li diré Jusep Maria) . He donat txapes del CIP als Obrint Pas. He parlat amb companys d’Endavant de Terrassa i m’han explicat molt bé lo del probe Franki.

I avui al  dematí he vist com ja havien acabat de brotar tots los anoguers de l’hort.

Tweet