Despenjo el cuadre del Che. Del primer dia que hi és. M’estimo aquell cuadre, el vaig dur un mes dins a la motxilla per l’illa de Cuba. El despenjo perquè tot s’acaba. Tardet i primavera a la capital de ponent, vegueria de Ponent per quí no ho sàpigui. El despenjo i marxo, i aprofitant la primavera, les orenetes i la neteja que la pluja a fet, Miquel Gil i els seus fandangos pel casc antic.[@more@]
Estic enrabiat. "M’han augmentat la dosi" m’ha dit la vella xaruca que substituïa. " De pam i mig" he pensat en veure els seus ulls de plat. "Gràcies xorca" he pensat veient que no em deixava acabar el mes per dos dies i que s’havia donat d’alta en divendres negant-me així el cap de setmana subvencionat pel fürher Montilla.
Escolto Miquel Gil amb el cuadre del Che adesat al seient de darrere del meu cotxe, tocant del got "Barraques de Patum", semblem tots/es fills/es del mateix capellà. Passejo però al meu cap retrona "Substitut" dels Who. Ni Beatles ni Rolling, els Who i els Jam compadres malpaios.
Primavera i el Segre desparramat. I de sobte " ets una fada, ets un follet, ets la reina de les flors" un somriure inesperat i una mirada que sembla còmplice. Còmplice????? No pot ser, però m’ha agradat molt ser mirat per una mirada tant bonica d’uns ulls tan preciosos. El tímid "ei" i el discret segón plà. El meravellós "ei" i l’encantador segón plà. Precipitacions damunt París que diria Antonia Font, i el sol ponent-se a Lleida, que com que no té horitzó ho compensa amb colors càlids, com el "ei" i com la mirada, i com el discret segón plà.
I Miquel Gil cantant fandangos, els Who cantant "Substitut" i els Gorillaz amb l’electropop fent-se pas. No és pas mal dia ,que Garth Ennis ha tret còmic nou i a l’Avui parlaven de’n Crumb i el seu suposat masclisme. Ho masclisme del tot perquè negar-ho. Olors de pell adobada, d’espècies, de gent i els gitanos al carrer parlant, com sempre català. I el Segre que surt de mare perquè vol.
Cavallers pletòric, casc antic en esència. Àfrica és al carrer, i Àsia, i tothom excepte França i Espanya que només saben fer nosa.
Però al cap i a la fí, un "ei", una mirada i un discret segón plà.
I mirant-me el cuadre penso: visca la Falcata.
