Mossén Lluís no era gaire alt, tenia poc pèl i suava molt. Val a dir que també patia una cosa poc freqüent a la post-guerra, sobrepès! Mossén Lluís duia la sotana, i quan feia més d’una passa esbafegava. Mossén Lluís, és un dels molts sacerdots estranys que a la vida o bé entre papers he anat trobant i que crec , que mereix ser mencionat.[@more@]
Març 1948. Algún lloc del Priorat. La Guàrdia Civil aplica la llei de fugues a dos xicots. El més jove 22, el més gran 26. Per coses del destí un va quedar mort amb l’esquena travessada al terme d’un poble, a pocs metres l’altre, també amb l’esquena travessada, i també per trets, al terme d’un altre poble.
El que quedava viu fou dut a la caserna-cuartel provisional d’un dels pobles, construïda expressament pel suposat perill maqui. L’altre, cadàver, va haver d’esperar al jutge de pau de l’altre poble per aixecar el cadaver. La burocràcia és sempre la burocràcia. Deixaré per un altre dia les detalls del cadàver d’aquell noi, el qual el jutge de pau, el meu iaio, m’explicà més d’un cop.
Una vegada el cadaver fou aixecat i el presoner ferit fou transportat a la caserna, va començar l’horror. Tortures i més tortures sobre el cos ja prou malmès d’aquell jove buscant en les mans hàbides de sang dels torturadors respostes. Quines? Doncs les de sempre. quants, qui, com , on, què. El per què ja se’l sabien, doncs en formaven part.
Prop de la caserna, un fill del poble que era sacerdot i que es deia Lluís, com el patró del poble veí i que degut a una infreqüentíssima angina de pit havia tornat allà a reposar, s’esgarrifà pels crits que sentia. Que deu ser això? es preguntava, tot i que ja sabia que els civils havien tingut sarau. Ell, en Lluís, val a dir que coneixia ben poc la realitat del carrer, feia molts anys que treballava ( ejem) d’adjunt-ajudant-secretari-interventor del bisbe de Tortosa, els límits del bisbat del qual arriba fins a mitja comarca. De fet, no tenia parròquia, i el sobrepès, l’esbafeg i l’angina de pit responien a la seva privilegiada situació.
Ben decidit va anar a la caserna a veure que eren aquells crits. En veure-ho va exigir immediatament tracte cristià a aquell presoner. Els Civils el feren fora, bé els civils i les autoritats locals que també paticipaven en la orgia d’odi. Hi tenien tot el dret ja que havien guanyat la guerra. "Maleïts andalusos amb tricorni!!" va diguè dir mossén Lluís. Esbafegant va anar a escriure al bisbe, al governador civil i al militar, a l’alcalde no va caler ja que amb la camisa blava tacada de sang era un dels torturadors, mes faltaria, per això es va guanyar la croada. Dos dies després el noi va morir. La versió oficial fou que havia intentat fugi i es veieren en l’obligació de disparar-lo. La versió real és la que totes sabem.
Mossén Lluís no va trobar cap resposta a les seues enèrgiques portestes, o almenys pensava ell. Encara no feia un mes de tot plegat una epistola del bisbat li anunciava un nou destí. Veneçuela. Allí va acabar els seus dies mossén Lluís.
Qui era mossén Lluís? o més ben dit què era? un imbècil que no s’adonava de res?, el típic i minoritari cristià bona persona que et cau bé i no i pots fer res? un innocent? un inconscient? No ho se pas què era, només sé que en el clima de terror en què vivien els i les que havien perdut la guerra i patien la pitjor post-guerra del món, fou l’únic ser humà que va bellugar un dit per aquell pobre noi. Un mossén i un maqui, paradoxal o no, curiós segur.
Mossén Lluís, Josep Gargalló i Ribas, i Joan Morell i Fonseca . Salut!!!!!!!!!!!!
