Torno una estona a la capital de ponent. Les panzerstandart , és a dir les funcionàries del departament d’educació així m’ho han exigit. Com sempre , per cada petita parcela burocràtica que aconsegueixo resoldre, elles m’en plantegen vuitanta mil per resoldre. Al damunt m’han adelantat un munt de maleïts/inútils/anacrònics professors de religió. Triats a dit. Amb unes condicions laborals molt accpetables per fer el què fan. Tripartit d’esquerres, clar.[@more@]
Vaig al bar on es pot fumar abans d’anar a la botiga de còmics i on el cambrer diu Luigi a tots els clients i princesa a totes les clientes. Capital de la vegueria de ponent. AUSWÄRTSSPIEL, veritat magarrufa???
I per fí surt la tercera part de Saltando al vacio de Man i Ego. Ja era hora. Em trobo a la Maria Cinta aparcant a un lloc de minusvàlids i sortint coixejant, que fort, Homer Simpson autèntic. Em veu, ai las!! que avui pillo.
I la ciutat amb bona olor, ahir passejant per Tarragona feia mala olor. El dinar al Serrallo de peixet i olé, molt bé.
I parlo amb un indigent , que fa uns anys varem coneixer quan la llum del sol ens cremava i viviem de nit. Discutim sobre si J.D. Salinger parla d’ell mateix a El guardián entre el centeno , i acabem dient que d’aquí prové la columna de’n Sostres, Llir entre cards. No gaire currat senyor Sostres.
Després de dinar, omplim el buit que ens ha deixat el Cor de la ciutat, llegint el TMO i El enemigo , de Casterman, divertits aquets satànics. I truquen just quan buscava El Trobador Català, possiblement el primer llibre d’ultradreta en català i dels més antics que tinc.
Els sicaris romanesos que la Maria Cinta ha llogat per apallissar-me davant de la porta. Però estic avisat. El fidel consiglieri, mitjançant un debat epistolar m’havia advertit, i entre els poemes de’n Marius i prosa de’n Joan Sales, jo ja havia pres mesures. Balbucejo quatre paraules amb arab i els dic que la persona a quí busquen és al pis de devall. Marxen educadament.
Al pis de baix viu un paio, carrincló, ric i ruc que té un gos d’aquets inútils que fan por i que porten els beneits per pujar l’autoestima. L’apallissen cruelment. Sento els crits mentre acabo de comparar les dues edicions que tinc de Res de nou cap a l’oest, d’Eric Maria Remarque. llibre imprescindible pels i les que inevitablement ens repugnen els militars. La primera edició traduïda al català és del 1929, traduïda per Joan Alavedra, la darrera és del 1985. El vinil que sona és Queta i Teo , els germans mallorquins que canten versions de rock-folck americà amb cançons contra els deures i lloant al sol que entra per sa finestra, d’EDIGSA 1965 o 1967 no ho sé.
Surto al balcó mentre l’ambulància treu el veí i un escombriaire treu la merda de gos que m’amargava els dematins. I a un racó de la plaça la Maria Cinta aixeca el puny desafiant i jurant venjança, Alegrias del incendio: Los Planetas una vegada més. I el seu caràcter concentrat entre l’orella i el començament de les barres de la boca. Un lloc de delicioses besades.
Cafè amb l’Onofre, que té ficada al cap la cançó Vulgaridad de La Banda Trapera del Rio. Tu també paio, AUSWÄRTSSPIEL, però tant és ,Viure sense tu d’Antonia Font i ja ho arreglarem amb qui sigui i farem l’ultimàtum: som amics o som amants??????
Carretera i manta amb les millors postes de sol dels PPCC, i Cris Juanico que diu Volam a sa lluna, molt millor que Fly my to the moon de’n Frank Sinatra, el mafiós, la veu , the voice. The voice, d’Alan Parsons Project a l’LP I Robot????
I bona nit, que demà quan surti el sol per LLaveria, farà un hora que curraré.
