L’altre dia, em trobava a casa intentant-me suid¡cidar, suposo que degut a la depre de la calvicie; quan de sobte les prostitutes veïnes meues van començar a escridassar i agredir als probes marroquins prims que viuen amb elles. Indignat per tant poc digna banda sonora de la meua mort vaig anar a fer un passeig.
[@more@]
Tenia moltes coses a fer, a part de suicidar-me. Però tenia molt més temps per perdre, i luxes així no es poden fer esperar. El meu objectiu era un bar ultra-sòrdit una mica allunyat del casc antic, prop del palau del bisbe ( amagueu la canalla!!!).
Entro al bar. És petit i dues escura-butxaques el fan encara més petit. L’amo bevia conyac d’una copa d’aquelles que tenen la ratlleta vermella mentre amb l’altra mà sostenia una novel.la ( perdó Moncada) de Marcial Lafuente Estefania. Sublim. La decoració era amb molt de gust, incloent el tel verdós de damunt de les mandonguilles, però jo en destacaria tres fotos: la primera de l’amo amb ulleres de sol amb el nostre fürher Montilla. En Montilla seriós com sempre i l’amo amb evidents simptomes d’embriagadés. La segona era el paio que fa de Martí de Ventdelplà ficant-se una cervesa dins l’establiment, suposo el dia abans de què desparagués de la sèrie una temporada segurament intoxicat per la beguda. La tercera foto era del amo fent-li un petó a la galta al Loquillo, ja sabeu, el del Cadillac. Això senzillament és art.
Em trobava jo amb el meu tallat i fumant compulsivament quan la porta s’obrí. Com una vedet, el N. de C. va apareixer amb el mig somriure que ofereix la seua mitja dentadura. Ens insultem una estona i s’asseu amb mí. Com no podia ser d’un altra manera, el N.de C. i l’amo del bar són amics de tota la vida. Visca!! Que corrin les Mortiz!!!
El N. de C. està trist. Com ja vaig explicar a un post que tres persones han llegit, uns colpistes mauritans van desbaratar el pla genial del N. de C. i la seua banda de desferres humanes. Això encara cueja. Els mossos, sabedors de l’existència del negoci de peix congelat entre un poble del baix Segrià i Mauritània estiraren el fils i acabaren estirant l’orella del N. de C. Doncs val.
Els Mossos oferiren feina al N. de C. Bé, més què feina, li oferiren l’orella i ell hauria de ficar la llengua. Vaja. Txivato. Txota. Boques. Confident. En N. de C. els hi va dir que d’acord però si li donaven una placa. I ja es veia fent mil i un negòcis emparat amb la placa. No ho fa ningú això, no? Els Mossos , després d’esgarrifar-se imaginant en N. de C. amb una placa, li digueren que no. Nein. La . Doncs en N. de C. de txota res. Au!!!!
Utilitzar confidents és habitual en tots aquells que gaudeixen del monopoli de la violència. Bé, els militars no ho sé, com que sempre estàn jugant a batalletes i ficant-se uniformes diferents mentre es miren al mirall . però qualsevol policia ho fa això. Durant anys, al Priorat eficients empleats d’ajuntaments realitzaren aquetes tasques, avisant als guardia civils que entre glop de quinto i jugada d’escura-butxaques somreien satisfets. També espontanis voluntariosos s’esmersaren, en nom casi sempre de la sacrossanta unitat d’españa o bé per obscurs motius personals. És del tot necessari localitzar aquetes persones. No per fer-los mal, com ens diu la part de l’ànima que s’alberga sobre l’estomec, sinó per donar-los les troles més absolutes i surrealistes que poguem, mentir, mentir i mentir, perquè el riure no ens el poden pendre.
De totes formes, si en N. de C. hagués tingut placa m’hagués txafat una història.
