País Valencià, ciutat-estat de València que deia un company patumaire d’Alcoi l’altre dia. No es pot fer res, la ciutat impera. Desequilibri territorial, una quimera eterna, pesada, vella i permanent. El Pais Valencià és molt més que la ciutat de València, com el Principat de Catalunya és molt més que Barcelona.
[@more@]
Equilibri territorial, una esperança? El Principat i el Pais Valencià són víctimes del desequilibri, però l’independentisme és conscient de tot això? Arreu del principat existeixen tot un seguit de casals, intercomarcals ( amunt l’EIC!!) etc.. que formen un tendre però consolidat brot. Equilibri. Sovint però, igual que en el món de la política oficial, s’obvia el possible equilibri. La tasca de les comarques en el devenir és molt important, i són la gent que hi viu la primera en forçar si cal aquet equilibri. El model de " Barcelona això, o Barcelona allò" és caduc, no cola i no té raó. Les comarques han d’imposar-se sobre les petites vergonyes, sobre els prejudicis, sobre quí sigui. El futur del país passa per elles. Cal un territori consolidat i equilibrat, i en l’independentisme més. Mentre l’equilibri no sigui fort el parlament queda massa lluny, massa irreal. La realitat és horitzontal i als nostres carrers, és l’esforç dels i les regidors/es de les CUP arreu del Principat, és cada dia. Equilibri perquè tota l’estona parlem de la terra, de la nostra terra, llavors siguem conscients d’això. L’esperança són les comarques, i som la gent que hi viu els i les quí han de ficar-se a la feina, cal créixer a les comarques, és del tot indispensable i bastir un mapa, dels què portem en pedaços, senyeres i enganxines, en el què hi surtin la majoria de núclis consolidats possibles. Cal cercar l’equilibri abans que res, horitzontal, proper, real i pràctic.
