Em mira des del seu escàs metre i mig. Té por. La veu li tremola i els ulls vidirosos delaten les incipients llàgrimes. M’ha vingut a buscar després d’una activitat de teatre sobre les drogues ( tot el què els hi han dit jo ho he fet milions de vegades, i aquí estic donant Ciutadania, jajajaja fote’t Laura-Gil ) mentre jo estava intentant trobar el meu paraigües que algun o alguna dels petits esbirros m’han robat.Això comportarà: 1- vint minuts devall de l’aigua per aqueta bonica vila del pre-pirineu 2-deures de socials fins la seua primera crisi post-coital.[@more@]
"L’altre dia, jugant amb un ferro, sense voler, el ferro, no sé com…., jo no ho volia fer…." total un vidre de la meva classe ( bé ,d’on soc tutor) a prendre pel sac. El nen, que m’arriba encara no al melic em mirava, amb les ulleres mal ficades, suat de suor freda i de cagat de por, amb pudor de mandarina com tots los nens esperant la meua resposta. El deixo continuar. Em diu que abans no s’ho carregui algú altre prefereix dir-ho i que ell pagarà el vidre. No puc evitar somriure, penso que ell no pagarà res i que aqueta nit a casa seua hi haurà sarsuela. El paio almenys té orgull, almenys ha apostat per un valor segur, el orgull et manté de peu encara que tot estigui perdut, com deia l’Evaristo i es que mogollón de gent viu tristament i moriran democraticament. Li dic que marxi després de lloar el seu valor de venir a dir-m’ho. Sembla més alt o potser està volant,però desapareix més ràpid que una cartera davant d’un convergent.
La miro des de els meus casi dos metres, mentre deu estar dissenyant un camp de concentració. Em tremola la veu i als ulls hi tinc lleganyes. He entrat a la cancelleria, ai! al despatx de direcció, després de fer tots els papers repressius de l’assumpte panòptic del collons de vidre. En aquetes situacions em sento com un mosso d’esquadra, un dia en parlaré. Em comença a parlar de l’expedient, de càstigs, però jo li dic del valor del patufet de dir-me el què ha passat. No hi haurà pietat amb els traïdors del tercer Reich, el Reich durarà mil anys!!! Sembla dir-me.
Tinc una carta a la màniga. Per això em cago amb el Reich i amb els ol.ligokos que l’anhelen, que sempre son feos a matar, però també en parlarem. " És fill d’una professora" dic una mica en plan Colombo, casi al marxar. S’encenen les llums de l’endogàmia. No hi haurà repressió, doncs, però parlaré amb la mare. Em sembla que algú farà tres milions de guàrdies.
En el precís instant que començava a nevar engegava la cançó Bambo , harmonitzant perfectament amb la lentitut dels flocs, les masies, els camps i aquet prepiri tan bonic.
