Les destroces de mobiliari urbà més greus dels darrers anys no les feren ni els okupes, ni els anti-sistema, ni els independentistes. Les feren els seguidors de la selecció espanyola quan van guanyar l’eurocopa. Evidentment ningú els ha acusat de terrorisme, ja que com tothom sap en aquet país on vivim es pot engarjolar algú per despenjar una bandera espanyola, però no per destrossar un bus en nom d’espanya. Tripartit d’esquerres i convergents a l’oposició. Quina gran classe política que tenim!!!!!![@more@]
Arribem a Barcelona tres hores abans del partit. Com a bons catalanets primer que res hem hagut de ser robats pels bandits de les autopistes, ja que clar, per anar a la capital del nostre país cal pagar. Barcelona està com sempre, és a dir ningú parla català, costa d’aparcar, totdéu és guiri….
Anem al bar on s’ha quedat amb la gent de Boixos, la majoria de gent és de comarques, i trobem vells coneguts, gent de la CUP, gent d’Endavant, d’Orgull Bolxevic, de la CAJEI, ex-maulets, algún Jerki i fins hi tot algú d’UNC. Hi han inmigrants del sud i del nord, i també hi ha gent que parla espanyol. L’ambient és divertit, tothom i totdon beu i riu.
Llavors passa una cosa divertidíssima. Passa un paio pel mig d’on erem amb la samarreta de la selecció espanyola. Els primers que el veuen evidentment l’insulten, el paio, es gira, amb actitud colonial, amb xuleria, amb despreci. L’actitud colonial, la xuleria i el despreci desapareixen quan li comencen a caure calvots i patades al cul. No se l’apallissa, senzillament se l’humilia. Com humiliats vam estar tots els catalans de bé quan els colons i els botiflers van celebrar per les nostres viles i ciutats la victòria espanyola. El paio passa tot el carrer amb dos o tres donant-li patades al cul, mentre els demès l’insultem. Plora. Naltros ens morim de riure. "Catalufos", "Polacos", etc… sempre som naltros els que perdem, però per un dia són ells. Marxa corrents amb els talons tocant-li el cul. Tothom riu. Au que truqui a Telemadrid i facin un reportatge, i després que firmi el manifiesto nacional-socialista de defensa de l’espanyol.
Truco a l’onofre per explicar-li. L’home enlloc de realitzar tasques d’espionatge a la Maria Cinta per permetrem venjar-me de la seua darrera acció ( disset dies ingressat a l’UCI per ingerir uns bombons que m’envià "serem amics", plens de curare) està enmig d’una orgia amb les seues geishes. Ell també riu.
Entro sol per l’accés 14 escoltant Mishima, o potser no, potser escolto Barça em pertany a mí dels Pilseners???? No ho sé pas. Los Pets diuen que la vida és senzilla i complicada.
I al damunt va el barça i guanya.
