Que no t’enganxi una guardia amb elles, perquè la faràs sol. Això està claríssim. No diguis que saps fer anar l’ordinador, perquè treballaràs per elles. No parlis de les teues programacions, que t’han costat hores de son, ja que els hi hauràs de passar i no te les tornaràn fins al dia abans. No els deixis cinc minuts abans d’entrar a fer la teua classe, o si nó et preds mitja classe que hauràs de recuperar amb un tros d’esbarjo. [@more@]
Doncs ja hi tornem a ser, pre-pirineus i professor de socials. Doscents quilòmetres al dia i paisatges meravellosos. Un accent curiós el dels nens, i per ells jo soc de València. Com sempre els meus aliats i aliades, els substituts i interins. I com sempre els enemics i enemigues, la directiva i la gerontocràcia.
Hora de guàrdia. El senyor vell a desaparegut. La senyora vella es torna invisible a base de treure’s la roba i tornat-se-la a ficar enmig d’uns suposats fogots menopàusics. Fa deu anys potser colava, però ara?? Total sol enmig dels expulsats, anar a fer el tomb per si tothom és a l’aula, la directora mirant a través de la finestreta mentre es deu ficar bé el silici perquè li doni més plaer. Kefa, ha provat de clavar-se agulles a les genives????
Ai xato em deixes la programació??? Val balbucejo. No l’he vista mai més. Li dic si me la pot tornar i m’etziba un reguitzell de problemes domèstics en plan ràtzia que m’horroritza. O sigui que la programació la tindré el dia abans d’entregar-la i encara gràcies.
El senyor vell apareix un moment, coqueteja amb la senyora vella i tot ignorant-me fan un cafè i marxen al departament. Mentrestant, els expulsats que s’amonteguen ( és divendres després del pati) i em demanen tota mena de burocràcia panòptica que encara no controlo. Penso en Eskorbuto, i em relaxo una mica. Sona el timbre. Marxo d’estampida a explicar la lliçó als patufets. L’economia de mercat. Jejeje. Porto un diari de l’Enric Duràn. Ja ho diu el grup que tinc al cap. L’infern és massa dolç.
