Calor d’agost. Recolleixo dos autoestopistes. Un de Granada , com Los Planetas, i l’altra de Mèxic. No sé què pinten per aquetes carreteres un diumenge d’agost a les tres de la tarda. Jo per quedar bé fico radio Teletaxi, i cantem els tres.[@more@]
El fidel , o no, Consiglieri ,m’ha enganxat la cançó del Pardal Rocker Soc de l’oest, una cançó que m’agrada molt i què em recorda al Gitano de Balaguer i els seus compadres. La part més rural de Lleida, sobretot del plà, és com una novel.la del Marcial Lafuente Estefania. Suor, pols, deixalleries de cotxes i rockabilies. Ambient fronterer tot i que la Franja, mal pesi a la xusma aragonesa i a alguns embafats de ponent, són, i seràn PPCC.
Deixo els autoestopistes entre promeses de grans cantitats de cervesa en mostra d’agraiment. Marxo cap a la Terra Alta. M’adono de les mentires/mentides d’institucions i polítics una vegada més. La guerra no es va fer amb flors. S’ha de ser molt i molt mesquí per mercadejar amb una guerra. Polítics a la moda i mentint. Memoria històrica??? Abordar els subvencions amb total impunitat. Com quan el curtmetratge assalta la pel.licula. El sentit de la vida. M’esgarrifa el què volen que expliquem els professors. Mentides. Mentides demòcrates, mentides socialistes. Molt malament. Mil.lers d’euros destinats a mentir. Mentides dels Pirat’s. Mentides tripartites. Sempre mentides.
Un grup de versions destrossa Un buen dia, em queixo i s’enfaden amb mí. Molt bé, però una cosa és versionar i l’altra és destrossar. A més, si vols tocar música negra, per exemple els Tower of power, millor que aprenguis a ballar , si no , com collons vols empatitzar??????
Calor, i cap pizzeria on queixar-nos perquè no hi han fotos dels Herois del nostre temps, tampoc ningú que em cridi a la fosca i em pregunti si vull canviar de personatge. Si home!! jo el què vull és que la noia del batlle sigui comunal, clar!!!
I en Miquel del Roig m’explica que toca cada dia, que va molt bé i que a Girona l’estimen molt. I a Lleida, i a Reus, i al Priorat on a l’agost farà dos o tres bolos. I l’altre dia enmig dels Pirineus vaig coneixer uns quants membres del seu club de fans.
I en Jusep Maria darrere meu quan arriba l’imam a casa. Teu pit el beneit, per demostrar que allò és casa seua. La visió de l’imam, amb llarga barba i xil.laba l’espanta primer, però darrere del meu garró és sent segur. He de tronar a fer-li llegir El gat de’n Fat Freddi, del G. Shelton, a veure si n’aprèn.
