Aquest dies, que ensenyo a una colla de primer de batx historia i economia he fet una comparació. Els he portat una article de l’extinta Ardi Beltza ( el passat basquitis retorna a vegades) que parlava d’aquest lladregots de la caixa ( parlem???, i veus al senyor Burns). Això a economia. A Historia els he portat un exemplar de la revista Signal de 1944, autèntica, del meu arxiu. Una revista de la Wermach dirigida pel mateix ministre de propaganda i que tot i estar perdent la guerra al front rus diu, amb arguments, i tota la barra del món, que estan guanyant.
[@more@]
Una veritat com un temple és el que va dir Goebbels. Si una mentida és diu mil vegades la gent ho acaba accpetant com a veritat.
El Pepe Rei deia la veritat. Joseph Goebbels deia mentides. En Pepe Rei rebia un munt d’hosties per dir la veritat, en Goebbels feia repartir un munt d’hòsties a qui no es creia les seues mentides. Goebbels era odi, Rei era pau. Goebbels era un cobard amb una policia política ultracruel al darrera. En Pepe Rei era un valent amb una cruel policia politica al darrera per agafar-lo. Goebbels tenia un lider. Pepe Rei tenia un ideal. Goebbels sentia el poble com una propietat seva i del seu fhürer. Pepe Rei es sentia part del poble com tothom. En Pepe Rei feu cas a la seua familia i es retirà per la millora de la seua salut. Goebbels feu matar els seus fills, va matar la seua dona i es va fotre un tret per no caure presoner a mans de l’exèrcit roig.
Goebbels era el Pais, Pepe Rei el contra-infos.
M’alegra molt poder explicar a classe qui es el Pepe Rei i qui era en Joseph Goebbels, i més durant les eleccions.
