Astiberri ja fa temps que se surt, darrerament ha publicat Malas Ventas de l’Alex Robinson i és brutal. LLegeixo el segón volum El regreso de Irving Flavor i m’encanta l’amèrica que descriu. A més em sona. Tenir trentaalguns però no pensar-hi masa, elles, i el meravellós món del còmic. Però avui tinc el cap en quatre llocs. M’agrada ser un desconegut que fa de testimoni.
[@more@]
Arribo a la Sénia del senyor J. M’espera una mica mudat i porta a les mans un llibre que li van dedicar tots els companys de feina. Les mans em sonen. No s’hi clavaria cap agulla de cap. Com les que he vist al meu voltant tota la vida. Li parlo en espanyol. Qüestió de respecte. M’atèn les preguntes i somriu al enganxar-me quan el vull enganxar. Em parla d’una nit freda de febrer de l’any 49 " peró los ametllers estaban floridos". Fumem. Aquella nit anava a festejar, però això ho recorda. La veu se li trenca. Pensa en la noia festejada i quan la van enterrar fa dos estius. Li agraeixo el temps i la informació i s’aixeca i es despedex plantat al porxo de la sénia. Sento l’Ebre no gaire lluny, i els dos insultem la mosca negra que ens pica. Perquè és lo tardet i és la millor hora del món, per naltros i per la mosca negra.
El senyor C. dormia quan he arribat. Així que he estat mirant majestuós paisatge de l’alt Solsonès. El senyor C. surt a rebrem. Estem a l’era de davant de casa seua. La seua dona mira mentre espunta bajoques. Li pregunto el què li vull preguntar. Però el senyor C. em diu que els pobles es moren, que el jovent marxa i que les dues netes, que tenen estudis, viuen a Barcelona. Quan trobin un esbarzer a la porta de casa voldrà dir que estarem morts. Riu. Casa seua fa la mateixa olor que casa dels iaios. El senyor C. fa la mateixa olor que feia el iaio, el darrer esser humà pel qui vaig plorar, els demès era una puta mentida. Ara ja ho puc dir. Foteu-se. El senyor C. afirma no saber de què li parlo quan dic la paraula contraband. Em mira amb els ulls petits i blaus entre aquella carota de pell molt curtida, de montanyès. S’encèn el mig caliquenyo despreciant el cigarret americà que jo fumo. Noieta, pensa. No sé res. Ja . Però eren veteranos del terreno. A la postguerra aqui dalt no es va passar gana gràcies a ells. Els civils no els podien agafar. Eren de fora diu obrint les mans. Surt a l’era a despedir-se i em diu que torni quan vulgui, i que si hi penso que porti una mica de vi de la meua terra que aquí dalt és mot dolç. Noietes, penso jo. Es casi de niti el pisatge és tant bonic que fa mal.
La N. m’espera al menjador. És un menjador fred, ja que hi falta el caliu de dues generacions que l’exili va robar. Em tracta de voste mentre la tracto de vós. No crec en les classes i als 94 anys em fa peresa canviar de parer. Riem. No fumis. Ets igual que tun iaio, ja ho sabia que penses aixi? Faig les preguntes,tornem a riure i diu que soc un historiador divertit. Compliment o insult?? Ens despedim mirant el troç de Montsant que la calitja permet veure. Salut i fins l’estiu.
Arribo a ca la senyora M. a la ciutat que fa bon olor. Plora una vegada més , però ara no és perquè nets,besnets i fills són lluny. Ni perquè enyori el marit mort fa anys. És perquè avui ha caigut un troç de façana al cap d’un transeunt que passava per la plaça Paeria i li ha badat el front. L’home ha jurat venjança i ha donat veus a l’autoritat. Llavors un repugnant agen de la Guardia Urbana ha pujat a ca la senyora M. i li ha cridat. El poc home. A la senyora M. no se li pot cridar a no ser que sigui una barreja de gos i mico com l’agent que parlava espanyol. Estic una estona al seu menjador que es recupera de l’invasió del bàrbar, i que a poc a poc, torna al seu ordre màgic d’olors i sons que mil.lers d’hores han compost. Aquet mes tampoc li diré que marxo.
Hauria de dormir però la tentació del tercer volum de Malas Ventas, la casa de Tweed em diu que no. Però potser seria millor fer una ratafia a la salut del senyor J., l N., el senyor C. i la senyora M., casi que si. A la seua salut, ja llegirem i dormirem un altre dia, no?
