El germà gran del meu besavi és un dels cracks de la família que em desperta més curiositat. M’agrada perquè els seus plans per enriquir-se van ser tant lamentables que mereixen ser explicats.[@more@]
L’altre dia a Barcelona, mentre fea cua per anar al servei al Pipa Pen Club de la plaça Reial on vam estar de marxa de manera brutal, i on ferem un interessantíssim debat sobre la fidelitat de la parella, vaig trobar-me un argentí, de Mendoza em va dir que era. Mendoza és la ciutat on va anar el germà gran del meu besavi. Li vaig explicar la història ja que jo estava molt xerraire ( jejejeje) i per evitar que fos l’argentí qui em dongués la txapa.
Any 1909. Setmana Tràgica. Convulsió general. Espanya fent el ridicul pel Marroc, això si assassinant i destruint el que podien. Ferrer i Guardia criminalment executat per l’ol.ligarquia espanyola, la botiflerada catalana i els pederastes ensotanats que tenien sed de sang. El germà gran del meu besavi, jornaler i sense cap propietat a part de les seues mans i una colla de crios pren una desició: fer les amèriques.
Al tombant de segle la família havia aconseguit pagar els censals al Montagut de Marçà després de 70 anys de deutes. El que poden arreplegar durant els primers anys del segle XX l’home decideix invertir-ho en un viatge a llatinoamerica, o es veu que la gent es fa rica.
"No carregaré més sacs pel cacic" va dir.
Amb un de cal Pantoni avantpassat del Barres marxen per fer-se rics. Després de cinc anys de carregar sacs per un cacic argentí decideix tornar com pot, més pobre del que va marxar!!! Com un campió!!!
1914. Mentre l’arxiduc d’Austria és eliminat per uns estudiants serbis de la Mà Negra ( i no era el Mani Chau), el meu besavi estava treballant al tros de la partida dels Marmellans. Estava nerviós ja que aquell dia arribava el seu germà gran que s’havia fet ric a les amèriques i que ajudaria a la minvada economia famililar. Quan va sentir el xiulet del tren al pont de Capçanes va marxar corrents per la vora de la via. Va arribar a l’estació tot suat. Tenia 27 anys i era pare de dos fills: ma iaia i son germà. Primer frustració en veure els parracs amb què anava vestit son germà, teoricament enriquit a les amèriques. Després malaltia, va agafar un refredat ( o pleura també ) que el va matar en quinze dies. Va morir així el meu besavi. D’un constipat.
El germà gran del meu besavi havia tornat més pobre del què havia marxat . Això si. Amb un barret de "rejilla" i un bastó. I el paio passejava pel poble com si fos un habanero del garraf. "Li va caure la maleta de pesos al mar" es veu que deien, si, segur, com si pelant patates a la bodega et pugués caure res. I la meva besavia , vidua amb dos crios, volant cap a Barcelona a servir. Al Portal de l’Angel, amb una " gente bien" que la tractaven molt bé. Un altra cosa és que paguéssin bé. I ma iaia i el seu germà amb els seus iaios. Que veien impotents com després de l’alegria d’haver acabat de pagar els censals del Montagut tornaven a estar hipotecats, empobrits ( que no pobres) i sense dos braços joves menys.
" Descendents del carrer" sense cap dubte.
