Un dia, que nevava molt, vaig veure com humiliaven a uns dels feixistes més perillosos de la comarca. Jo testimoni passiu només vaig poder fer una cosa, riure.
[@more@]
Era aquella època en què em desplaçava per un troç de Catalunya cada setmana en tren. Jo anava a la plataforma amb un del meu poble, haviem anat a pujar a l’estació de Mora la Nova ja que a l’estació del poble era dificil accedir-hi degut a la neu.
El tren anava a petar. Es podien sentir totes les varietats del català des del Matarranya fins al Priorat. Evidentment el lumpen-estudiantat era majoria. Vam haver de seure a la plataforma mig apretats. Jo em vaig emprenyar per una banda , amb tanta gent no em podria fumar un canut, però em vaig alegrar perquè amb tanta gent el revisor no ens enganxaria i a Reus baixavem.
Ell anava a un racó i ens miravem. Jo estudiant d’història. Ell cap de seguretat d’una central nuclear. Ell sempre ha anat armat. Jo no hi he anat mai. En un altra època no li hagués aguantat la mirada, però llavors si, ell ja era un alcohòlic patetic. Ell uniforme de seguretat. Jo botes, tirants, Fred-Perry i un pedaç dels PPCC.
S’atura el tren precisament a l’estació del meu poble. D’un tractor destartalat pugen dos col.legues que vivien en un mas allà a la vora. Pugen just a la plataforma on erem nosaltres. El fatxa no va tenir temps ni de fer-los una mirada de despreci. Va quedar plè de neu, de bàrtuls, de bosses, de paquets inclassificables, i li feren aguantar una font metal.lica amb un olor familiar i sospitós.
La imatge no té preu. No m’ho pot pagar ningú, ni amb tots els diners del món. El feixista, l’home de "Fuerza Nueva" al Priorat. L’home que el 23-f es va presentar al cuartel de la Guardia Civil a rebre ordres provocant un gran mal de cap al megadropo del sargent. " Seremos a la gasolinera haciendo unos carajillos". Encara va armat. I aquell dia segurament portava una Star o bé una Beretta a l’aixella. I aguantant un pastís de marihuana a la plataforma d’un "borreguero" .
Debia pensar en l’època del respecte ( per ell , pels demès por). En l’època que va arrencar la placa d’un carrer del seu poble i la va estampar al cap del primer alcalde democràtic ( ejem , ejem) del seu poble. S’havia acabat tot allò. Ja no el coneixien. Ja no el temien. Ja no era res.
Fa més de deu anys, d’això. A vegades quan el veig al franckfurt és amb la mirada perduda i vidriosa entre jb i el soroll de l’escurabutxaques. Molt bé salvapàtries, tens just el que et mereixes. Però a mí encara se m’escapa el riure.
