Amb 21 anyets, la pobra besàvia va haver de marxar cap a Barcelona a treballar a " El país de las golosinas" o alguna cosa així per allà al Portal de l’Àngel. El seu home no feia ni una setmana que era enterrat. I el seu cunyat firmava dèbits amb la cooperativa enyorant-se de la pampa i d’aquell cel tan gran que hi ha allà a l’altra banda de l’atlàntic.[@more@]
Ma iaia i son germà es van quedar amb els seus avis, fets pols encara per la pèrdua d’un fill, pensant en a veure si la nora feia sort per Barcelona. Passen els anys i la besàvia torna de Barna. Amb una mica d’estalvis, un total rebuig als dolços i l’hàbit de fumar d’amagat.
Al poble havia vingut un home d’Horta de Sant Joan a fer de jornaler. El meu nom prové d’ell, com el del meu pare. Era un republicà convençut que llegia l’Esquella de la Torratxa i la Campana de Gràcia. Es va casar amb la besàvia. Amor? necessitat? Qui sap, però van estar bé mentre van estar junts. Ell no anava gaire sovint al seu poble, per no dir mai. Es veu que li havia dit quatre de fresques a un senyoret i per això va emigrar cap aquí dalt. Fumava molt, com jo i sempre lamentava amb un somriure quan li despareixia tabac, fent veure que es descontava o mal fixava, tot sigui per la costelleta. Quan es va casar amb la besàvia a ma iaia li van dir. "Mira serà ton pare". "No" va contestar, " lo pare es va morir!", " Bé doncs serà l’oncle". De fet però i segons ma iaia sempre es va comportar com un vertader pare.
Durant la república, com era d’esperar tot va anar bé. La iaia acabada de sortir de l’escola on havia tingut una mestra que mai oblidaria i que a vegades xerrava de política amb l’Oncle, va començar a festejar amb el iaio. El germà gran del meu besàvi ja anava més lleuger tot i tenir deutes encara amb el sindicat. I l’Oncle i la besavia anaven fent. I llavors la guerra.
I el futur gendre de ma besàvia voluntari amb la Columna Macià Companys. I l’Oncle es veu que va estar casi tota la guerra renegant. I el germà gran del meu besàvi, convertit de sobte amb un revolucionari, cremant els arxius del sindicat, mirat amb perplexitat pels revolucionaris de tota la vida, que no entenien res i a més a més demanant sexe amb les pubilles de l’ol.ligarquia local. Durant els deu anys que es va passar a la presó de Tarragona els fatxes del meu poble deien a la família " Està tancat per imbècil, no per roig". I el fill petit de ma besàvia cridat a combatre. La seua darrera frase al poble, al capdevall del carrer de la Barceloneta va ser: " A mí que em fotin un tiro al cap si m’han de pelar, si no no se’n sortiràn". Bomba incendiaria al cap d’unes hores. Cames arrancades i la resta del cos arrasat pel fòsfor de la bomba fabricada a l’alemanya de l’Adolf. Quinze dies agònics sense poder parlar, ja que no tenia cara, però dient adéu amb la mà. I un cosí de ma iaia, orfe de petit com ella a fer els tràmits i a veure’l a l’hospital. I a buscar els diners que duia amagats al compartiment secret del cinturó, hàbit habitual a la família fins als seixanta. Els diners que la besàvia li havia donat perquè no li faltés de res i que a pesar de la duresa del moment fou de les primeres coses que la besavia li va dir al nebot. I ell, el primer secretari de la revolució i primer secretari del movimiento, de fet era secretari de professió, arreglant el transport del cadaver i buscant els diners entre les pertenències del seu cosí mort. Tenien els dos 21 anys i havien crescut junts.
I el gendre de la besàvia perseguit per catòlic i fotent trets per Catalunya. Paradoxal si més no. I els bombardejos totalment ignorats per la besàvia, que es quedava a mirar els avions des de l’esgorfa. Fumant, clar. I un altra vegada vidua. L’oncle va morir d’un cop de sang un dia de la guerra. No va arribar a veure el repugnant tretze de gener, eufemisticament denominat " dia de la liberación", quan els regulars rifenys van desfilar pel poble grapejant noies com ara la iaia, sota la mirada sòrdida dels que havien guanyat, vestidets de blau al cantó dels oficials espanyols. I el germà gran del meu besàvi intentant escapar però anant de plè a un control militar, es veu que els fatxes tenien raó, era idiota perdut.
Quan em va caure a les mans la llista de sospitosos de desafecció que Falange feu al meu poble vaig estar molt orgullós de que la iaia fos la tercera.
