Porto tota la setmana veient els Pirineus, ja sigui des de la comarca al diumenge, quan vaig fer una excursió bestial i preciosa fins a cada dia anant a pencar. Deixant la N-II a Mollerussa direcció a Bellcaire es veien de fons els bandarres. Això dona una energia brutal!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
[@more@]
Hi escolto els Chest. Música mod a conjunt amb el meu abric. I després de reparar l’mp3 ja puc obviar la turba de gent que fa soroll i molesta per la ciutat, i més ara que estem en campanya electoral.
Penso en l’Onofre una mica. Me l’imagino en bicicleta escoltant els Smiths, Mishima i una mica de Planetas. Fins hi tot és possible que s’hagi comprat un barret. Aquet paio és capaç de tot!. Deu estar fent cerveses a ca l’Espelma, a no-m’enrecordo-quina strasse d’aquella meravellosa ciutat. Escoltant els Chest "Nadie te quiere ya" i sobretot els Phantom Keys camino més depressa. Veig un gat pel casc antic i penso dues coses:
– Quan sigui primavera escoltarem, com cada any, els fandangos morescos de Miquel Gil pel cas antic de Mauringrad. Beurem cervesa i direm oi!
-Em dic: " Gilbert Shelton i Robert Crump eren molt vius". S’ha de reflexionar.
I al tardet resulta que toca en Jaume Sisa. Hi aniré com un senyor, ben acompanyat d’una bona amiga. Vaig a comprar les entrades un hora abans. "Mite’l", veig en Sisa. El paio va amb la guitarra pel carrer Blondel, es dirigeix a la sala on ha de tocar i que fa??? S’equivoca i entra a la seu d’Unió Democràtica. Em descollono sol pel carrer. I penso quan fa més de vint anys va confondre un tractor ensofrant amb un platet volador, allà a la Serra d’Almos. Surt amb cara de perplex, mirant-se la façana. Jo d’un racó miro i ric. Aquella nit em faria riure molt aquell homenot. Finalment entra a la sala.
Que bé, aqueta nit sortirà el sol em dic. " Que fas aquí???" sento una veu imperiosa, arrogant i trista. "Upps" , és ella. Pobreta, duu el logo d’un dels cancers més grans del nostre país sobre les popes, a l’uniforme que li fa donar ordres. A tothom li passa penso. El núvol es dissipa, afortunadament.
I el concert. Feia temps que no reia tant. Vam riure com a lloques, només mos va faltar posar ous. Molt bé, Jaume Sisa, va ser molt bonic. Els sorollets, l’explicació dels viatges lisèrgics d’algú, segons tu un amic, que tothom imaginava amb pantalons de campana, ulleres de cul de got i una melena casi horitzontal i rinxolada. I efectivament va sortir el sol, abans però ens vas traslladar a un carrer, amb els nens….oh Maniquí…. i vas fer el ruc a més no poder i tothom reia. I vas conseguir que tothom i totdon, i quan dic tothom, és totdon, sortís d’allí rient. Tothom i totdon descollonant-se pel carrer en hores que no hi ha gent. Era negra nit , però el sol havia sortit.
I clar, unes cervesetes de conjunt amb el somriure. I avui junta d’avaluació de tres cursos i molt badalls. I tots aprobats, que collons, que ahir a la nit vaig riure molt.
